CORNELLÀ DE LLOBREGATNo vol deixar de somiar. L'Espanyol s'entossudeix a seguir lluitant per jugar a Europa l'any que ve i ahir va triar el millor rival i el millor escenari per tornar a presentar candidatura. Els blanc-i-blaus van marejar, dominar i golejar un València desconnectat i amb el cap més posat en les semifinals d'Europa League dijous contra l'Atlètic de Madrid que en el compromís que els ocupava a Cornellà-El Prat.
La conseqüència d'aquesta falta de tensió competitiva dels visitants la va aprofitar un Espanyol que, des del primer minut, va voler tornar a demostrar a la seva afició que el grup té ambició i que, a un ritme de revolucions alt i amb un nivell de concentració elevat, l'equip també és capaç de vèncer els equips de la zona alta.
Els de Pochettino, sabent jugar amb pilota i sense, van completar un partit molt madur i disciplinat per acabar marcant quatre gols i deixant el València sense haver xutat amb perill entre els tres pals. Emery, que havia reservat Soldado per precaució, va ser incapaç de fer reaccionar el seu equip després del descans, quan van marxar amb un 2-0 en contra que el va enfonsar.
Igualtat enganyosa
La primera meitat va començar aparentment igualada, però els detalls en cada acció ja insinuaven que l'Espanyol estava més ficat en el partit, que el València hi anava, però que no hi era del tot. Uns i altres s'anaven repartint minuts de control de pilota, de certa alegria ofensiva, de rondar la porteria rival, però sense ocasions clares de gol. Guaita i Cristian Álvarez, que tornava a la titularitat després de més de tres mesos de caure lesionat en el derbi contra el Barça, iniciaven el joc des de darrere a través dels laterals. La pressió del rival dificultava que els de Pochettino i Emery poguessin sortir jugant amb calma, però tots dos conjunts mantenien la seva aposta de futbol-control.
A la pràctica, però, era l'Espanyol qui tenia certa superioritat. Una superioritat gairebé invisible que es basava en la intensitat amb què els blanc-i-blaus trepitjaven camp rival, acumulaven jugadors a la zona de tres quarts i, de mica en mica, anaven caçant cadascun dels refusos, guanyant totes les pilotes dividides. Cuinant el gol de mica en mica, l'Espanyol va aconseguir obrir el marcador al minut 26, després que Cristian Gómez rematés una magistral jugada de Sergio García per la banda dreta. El davanter va deixar assegut Mathieu amb una retallada seca a la línia de fons, per fer una centrada rasa al cor de l'àrea petita, on el jove del filial va definir amb seguretat per fer l'1-0.
Animat, còmode i sense patir per controlar Jonas i els inquiets Pablo i Jordi Alba per bandes, l'Espanyol va donar continuïtat al domini territorial i va aprofitar que el València estava grogui per deixar-los sense poder de reacció. Verdú, sol a la frontal de l'àrea, va engaltar un xut que es va colar directe a l'escaire, impossible per a Guaita.
El 2-0 va ser una barrera psicològica que els valencianistes ja no van poder tombar, ni tan sols amb l'entrada d'Aduriz a la segona meitat per guanyar poder rematador. L'Espanyol va canviar el seu vestit protagonista per posar-se una roba més madura, menys estètica i més pràctica. Sense regalar la pilota i sense recular, l'equip blanc-i-blau va mantenir-se ordenat en defensa i va poder viure tranquil. Cristian Álvarez no hi va haver d'intervenir perquè el València no aconseguia trenar cap jugada d'atac d'autèntic mèrit.
Pochettino va desplaçar Uche a la mitja punta, a Verdú el va allunyar de la porteria rival per tenir-lo controlant el joc prop del cercle central, i va deixar en punta homes ràpids com Weiss i Álvaro. Sergio García, finíssim en la conducció i molt fresc entre línies, va aprofitar una errada visitant per regalar el 3-0 a Álvaro, que va definir amb sang freda a porteria buida.
L'Espanyol va acabar agradant-se, Cornellà-El Prat va fer l'onada i, a mitja festa, Uche va arrodonir la golejada amb un xut ras creuat que suposava el 4-0 a deu minuts del final. El triomf, sumat a la cadena de bons resultats de la jornada, deixa l'Espanyol amb 45 punts, a un partit de poder ocupar una plaça europea que el València manté però massa a prop dels perseguidors.
