Les llàgrimes d'Arthur Miani, l'altre nen brasiler del Barça

Sant Joan Despí"Hem de tenir molta possessió de pilota. Defensar en zona i tenir la defensa alta. Aconseguir trobar l'home lliure. Si tens la pilota i ets tu l'home lliure, conduir i dividir. Si et pressionen has de jugar amb el porter. La pilotada, només en cas de no tenir cap més opció". No es tracta de les directrius de Luis Enrique als seus jugadors abans d'un partit. Ni tampoc el cos teòric del joc blaugrana explicat per Joan Vilà, l'encarregat d'evolucionar l'estil del Barça a la Ciutat Esportiva. És la definició del joc que fa l'Arthur Miani, un nen brasiler de 12 anys que juga a la FCB Escola que el club català té a Saõ Paulo.

L'Arthur és un dels gairebé 1.600 futbolistes que ha estat aquesta Setmana Santa -de dilluns a dijous- a Barcelona per jugar el torneig entre les escoles que el Barça té repartides per tot el món. Més de 450 partits. Nou camps funcionant alhora. Mai la Ciutat Esportiva i els camps annexos al Miniestadi havien tingut tant de moviment. El torneig ha suposat l'arribada a la capital catalana de prop de 4.000 persones entre jugadors, tècnics i familiars. Un impacte econòmic important en temporada alta per a la ciutat.

Per a l'Arthur és un somni estar a Barcelona, i més, jugant aquest dijous la final del torneig de la seva categoria. Ha vingut acompanyat de la seva família, allotjats en un hotel a prop de plaça Espanya. Llueix el 4 a l'esquena, jugant amb jerarquia per davant de la defensa, amb Piqué de referent, sempre atent a la seva posició sobre la gespa per equilibrar l'equip. En el quart partit del torneig van tornar a deixar la porteria a 0 –l'únic gol en contra en sis partits va arribar contra Itàlia–, tot i que van patir per guanyar per 1 a 0 un conjunt polonès molt més fort físicament. Va marxar plorant, visiblement coix, recolzat en un company després d'anar a terra en l'últim sospir per evitar l'empat. Quan l'àrbitre va xiular el final, els seus companys van embogir celebrant el triomf, mentre l'Arthur, amb ulls plorosos i arrossegant la cama adolorida, es dirigia als futbolistes rivals per saludar-los un per un i felicitar-los pel partit.

Quatre dies a la setmana l’Arthur es passa tres hores tancat en un cotxe que recorre la distància entre Santos, on viu, i Saõ Paulo, on hi ha l’escola del Barça. Fa tres anys que dorm i menja al seient del darrere del vehicle mentre va i torna dels entrenaments. "No és pesat, és cansat", reconeix amb timidesa, sense apartar la mirada del partit entre el Katsushika japonès i un combinat de jugadors egipcis que es disputa en un dels camps de la Ciutat Esportiva. Viu per la pilota, tot i que li agradaria ser enginyer mecànic si no pot fer realitat el seu somni. Al camp és jerarquia. Mana, corregeix, ajuda i aplica la consigna que li repeteix sempre el seu entrenador, l'Amilson, abans dels partits: "Ser humils i jugar amb raça". També fora del camp té un discurs madur, una mirada al món del futbol poc habitual a la seva edat. "Neymar és molt bon jugador, però a vegades no escull bé, busca massa l'u contra u quan té millors opcions de passada", explica sense deixar-se enlluernar pel seu compatriota, ídol de masses al seu país.

L'Arthur és un dels 1.050 jugadors (tres noies) que té l'escola més gran del club blaugrana a tot el món. La dirigeix l'Agustín Peraita que, l'any passat, amb 28 anys, va marxar cap al Brasil per encarregar-se de la direcció d'aquest centre gegantí, amb 24 entrenadors locals, 3 fisioterapeutes, 2 coordinadors i una persona d'administració. Una mina per al Barça, que ingressa gairebé 10 milions d'euros gràcies a la trentena d'escoles que té per tot el planeta.

¿Qui decideix apuntar-se a l'escola del Barça en el país del futbol? Gent de classe mitjana i alta, explica l'Agustín. Com el cas de l'Arthur: el seu pare és advocat i la seva mare és una professora que ha aparcat la docència per estar a casa. "Al Brasil, la formació és dolenta, hi ha un gran buit. Per als que no tenen nivell per arribar a ser professionals, som la gran solució", argumenta. La marca Barça. El segell de joc inconfusible que atrau moltes famílies. "Em sento un missioner, evangelitzant. Representes el Barça al país del futbol", defensa l'Agustín, que assegura que cada vegada s'està "més a prop" dels clubs brasilers capdavanters com el mateix Saõ Paulo, el Santos o el Corinthians. Tot i que no competeixen directament amb ells a la Lliga, han començat a guanyar algun dels amistosos que juguen contra ells. "Els nostres jugadors són molt intel·ligents, creem els més llestos, mentre que ells fitxen físic. Creem Xavis, i ells Neymars", sentencia. I una dada ho confirma: l'any 2014, 3 jugadors van saltar als planters dels grans clubs de la zona; el 2015 en van ser 6 i l'any passat, 30.

Ni l'escola de Saõ Paulo ni cap de les internacionals serà un viver de jugadors per al Barça. La normativa de la FIFA, que no permet fitxar futbolistes de fora la Unió Europea fins als 18 anys, ho impedeix. Per això, es tracta d'un projecte per fer marca i trobar una nova línia de negoci que aporti més recursos al club. Tot i això, tots els jugadors estan classificats, amb informes d'ells que alimenten el COR –coneixement, organització i rendiment–, una gran eina que va implementar Andoni Zubizarreta per tenir informació detallada de tots els futbolistes del mateix Barça i dels que interessen al club de cara al futur. Informes que l'Agustín també fa dels futbolistes que juguen en altres clubs, ja que a banda de dirigir l'escola de Saõ Paulo ajuda en la tasca de 'scouting' de nois de menys de 18 anys.

No es tracta només de guanyar

A l'altra punta de la Ciutat Esportiva, lluny del caminar dificultós de l’Arthur, un centenar d'americans –desenes de banderes penjades a l'esquena– miraven estupefactes com el seu equip es quedava quiet mentre el rival marcava sense oposició. El seu entrenador, Marc Pinyol, havia reunit els nens de 7 i 8 anys per explicar-los el que havien de fer. Tots en rotllana al voltant seu després d'haver marcat un gol que els posava en avantatge. "¿Heu vist el gol que hem marcat? No l'havíem de fer perquè l'àrbitre s'ha equivocat", els va explicar. Dit i fet. Els nens immòbils, mentre el combinat de Catalunya avançava fins a empatar i marcar el definitiu 2 a 2.

"Es nota el més que un club", admetia després del partit el Giovanni, un americà d'arrels colombianes i italianes que acompanyava el seu fill Lucas, de 7 anys, al torneig. Com tants altres, han convertit la trobada mundial de les FCB Escoles en unes vacances a Barcelona. Dues setmanes tota la família junta per amarar-se "de Gaudí" i fer realitat el somni del fill de conèixer el Barça de prop. Com ho resumia l'Agustín, un projecte entre els sentiments i el negoci per convertir els nens en futurs "ambaixadors de la nostra marca".