Le malenconia d'un viatge a Bielorússia
El mestre Joaquim Maria Puyal em fa enveja, ho admeto. Ha decidit anar en tren fins a Minsk, on el Barça juga dimecres amb el BATE Borisov. Un viatge deliciós.
Puyal arribarà des de Varsòvia a la grisa estació de Passajirski. Quan hi arribi, caminarà per les andanes que van ser testimoni d'una escena molt emotiva el llunyà 1982, quan l'estació és deia Minsk Plosxad Lenina. L'escena simbolitza el gran moment en la història que va travessar el futbol bielorús.
Puc entendre que el partit de dimecres no provoqui pessigolles a la panxa dels barcelonistes. Amb jugadors com Hleb, Zigmantovitx (exjugador del Racing de Santander) i Aleinikov (que va jugar al Juventus) com a grans estrelles, Bielorússia no fa ni ha fet gaire soroll futbolístic. Però cal exceptuar aquell 1982 en què milers de ciutadans van desa fiar les autoritats per anar a l'estació de tren per rebre els jugadors del Dinamo de Minsk.
El 1982, el club més estimat del país, el Dinamo, va guanyar la seva única Lliga soviètica. Quan va tornar a casa després del triomf clau a Moscou contra l'Spartak (3-4) els aficionats van desobeir les recomanacions del règim de no donar cap mostra d'alegria perquè s'havia proclamat el dol oficial per la mort pocs dies abans del president del Sòviet Suprem Leonid Ílitx Brèjnev. Però en una terra sense gaires ale gries la gent va rebre homes com Sergei Aleinikov, Andrei Zigmantovitx i Sergei Gotsmanov amb flors i petons de noies. "El futbol era l'única diversió de la gent. Va ser una cosa espontània, un acte d'amor en temps difícils", recordava Zigmantovitx parlant amb el periodista anglès Jonathan Wilson.
Però l'heroi d'aquell Dinamo era Aleksandr Prokopenko, un treballador de Minsk escanyolit i valent sobre la gespa. Un gol seu d'esperó va permetre al Dinamo derrotar el gran equip de l'època, el Dinamo de Kíev de Valeri Lobanovski, que feia por arreu on anava. Però Prokopenko tenia la mirada trista i s'amagava de les gentades. Aquest migcampista elèctric era tartamut. Li costava parlar en públic i s'amagava als bars, on bevia vodka amb uns aficionats que el cuidaven com si fos un messies calçat de curt sorgit de la grisor de la Minsk soviètica.
Però Prokopenko va passar de messies a màrtir. El 1980 va jugar els Jocs Olímpics de Moscou amb la selecció soviètica (van guanyar el bronze) però el van enxampar begut. La federació el va expulsar per sempre de la selecció i el va obligar a internar-se en una clínica de rehabilitació. El 1982 va tornar als terrenys de joc i va guanyar aquella Lliga amb el Dinamo de Minsk, però la seva addicció a l'alcohol va anar empitjorant. A mitjans dels anys vuitvanta va ser expulsat del club -dominat llavors pels serveis secrets locals- i amb 35 anys moria en la pobresa just abans del final de la Unió Soviètica, el 1989.
Prokopenko ha passat a la història com un àngel caigut. Als anys vuitanta el seu Dinamo era el club de referència, però ara el BATE li ha tret el protagonisme i dóna alegries a un estat que en necessita, ja que Alexandr Lukaixenko hi mana des del 1994 amb mà de ferro. Allà, l'alcoholisme que va matar Prokopenko no s'atura. Segons el sociòleg Mikhaïl Zaleski, l'addicció a l'alcohol ha rebaixat l'esperança de vida dels homes fins als 63 anys i ha provocat que 60 de cada 100.000 ciutadans se suïcidin en estat d'embriaguesa.
La visita del Barça, doncs, serà recordada per a una nova generació de bielorussos. Aquella generació que de tant en tant desafia Lukaixenko als carrers i no vol acabar amb la mirada perduda de Prokopenko. Aquesta mirada dóna un toc malenconiós a aquest viatge. A la rodalia de l'estadi del Dinamo els dies de partit se solen vendre revistes i calendaris antics. En buscaré algun del 1982 per endur-me a casa alguna relíquia d'aquell àngel alcohòlic que feia gols d'esperó.
