L’escletxa del patrimoni
Sandro Rosell i la seva junta directiva tenien com a prioritat modificar els estatuts del club. Ho tenien claríssim des que van dissenyar l’assalt al poder. Hi havia grans línies mestres d’actuació. Es va tancar l’entrada a nous socis i es va limitar l’accés a través dels familiars directes. Però sobretot es van establir les bases legals estatutàries per blindar el club ara i en el futur d’endeutaments que posin en perill la seva naturalesa i la seva sostenibilitat. La famosa ràtio entre l’ebitda i l’endeutament explica moltes de les coses que hem viscut aquesta temporada. Si el deute no estigués per sobre d’aquesta ràtio, segurament Nolito vestiria de blaugrana i hauríem vist més alegries en la despesa econòmica.
Es va deixar volgudament una escletxa per a l’endeutament. L’article 67 dels estatuts permet buscar crèdit per sobre dels límits si és per invertir en el patrimoni del club. Es per això que no es pot fitxar Nolito però es treballa en una operació de 600 milions d’euros per fer realitat l’Espai Barça. Som davant d’una equació que si es resol bé pot esdevenir la garantia del futur de l’entitat però que si no surt com en els escenaris que s’han dibuixat ens pot portar uns anys de penúries. En el millor dels escenaris s’ingressaran més de 200 milions d’euros pel patrocini de l’estadi i caldrà buscar-ne 200 més d’endeutament bancari. Els 200 milions restants sorgiran de fons propis del Barça. I aquí hi ha la mare dels ous. En sabem encara pocs detalls i no hem pogut accedir al pla de negoci que ha fet el Barça. Però les misses (les obres de transformació del patrimoni) han de sorgir d’una explotació òptima de les noves instal·lacions. Parlant en plata, serveis, comerços, hotels, llotges vip, clubs de fitness, centres d’oci, lloguer d’espais per a convencions, hospitality … Tot això que es construirà en el projecte dels arquitectes japonesos ha de generar prou recursos per a tot. Per tornar els crèdits, per tenir prou fons propis i encarar la inversió, per seguir mantenint la inversió necessària en el projecte esportiu i, alerta, per afrontar les despeses de manteniment dels nous equipaments.
L’Excel ho aguanta tot i segur que existeix un pla d’explotació de tot plegat que quadra els números. Aquí ens hi va molt. Ens hi va tot. Si la realitat queda per sota de l’Excel ho passarem malament. Si el supera, tenim un club en primera línea per a tot el segle XXI. De moment, la bona notícia és que el projecte guanyador està concebut com un espai obert a la ciutat.
