L’ALTRA MIRADA

L’home aranya dels tres punts de suport

Albert Guàrdia, l'escalador que guanya Mundials amb una amputació

El tacte fred de la pedra, l’empenta del vent a l’esquena que et recorda la fragilitat del moment, acoblat a la rugositat del pla vertical. La sensació d’autonomia, de soledat, als peus del repte. “Tanco els ulls i ho veig. Aquest era el meu somni cada nit quan vaig començar a escalar. Revivia l’experiència de les pujades que havia fet i jugava a imaginar-me les que tenia pendents. És una connexió especial, la meva amb la muntanya”. L’ Albert Guàrdia (31 anys) arrufa les celles. Busca les paraules exactes per fotografiar la importància de la disciplina, una part més d’ell, que el va coronar fa quinze dies campió del món de la modalitat AL-2 un any i mig després de perdre la cama dreta en un accident de moto.

"Tanco els ulls i ho veig. Aquest era el meu somni cada nit quan vaig començar a escalar. Revivia l’experiència de les pujades que havia fet i jugava a imaginar-me les que tenia pendents"

Albert Guàrdia Escalador

“El títol sona al·lucinant, però no n’hi ha per tant. He fet alguna entrevista, he signat un parell d’autògrafs i m’ha trucat alguna marca per oferir-me alguna cosa, simbòlica. Segur que és una canya, però no ho he paït gaire”, explica a l’ARA, passant de puntetes sobre la conquesta al pavelló París-Bercy sense l’ajuda d’una ortopèdia. La vida no és això. “Els resultats no són rellevants, no ho seran mai. Em centro en el meu camí. La setmana passada vaig pujar al Gorro Frigi, una via clàssica (un 6A), simple, la primera com a esportista paralímpic. N’estic molt orgullós, més que del campionat. He superat les meves pors, l’amenaça d’una mala decisió. Reia amb els companys. El millor del planeta traient pit d’un exercici així”. És la seva particular efemèride, impensable durant els gairebé sis mesos que va ser a l’hospital. Uns dies que van canviar la vida del d’ Alella, un treballador d’una residència de gent amb discapacitats mentals que començava a fer rodar la seva pròpia empresa d’escalada. “Estava molt delicat. Quan em van enviar a casa vaig pensar: ara faré bici, correré, aniré al gimnàs. Jo ho havia vist per la televisió. Era posar-me la cama de metall, que era màgica, i podria fer-ho tot. Però no. De fet, de moment no la tolero i potser me la poso uns quants minuts cada mes. La bufetada de realitat, la definitiva, me la va donar l’escalada. Va ser llavors quan em vaig adonar que em faltava una extremitat. El meu cos no em responia igual i havia perdut tècnica. Havia tornat a néixer i em tocava créixer. Els entrenaments em van ajudar en la rehabilitació, van agilitzar-la, treballant l’elasticitat del meu turmell i fent evolucionar els músculs que gairebé no em responien. Vaig guanyar potència física i mental”, diu, gesticulant, bombejant sang als seus hipertrofiats avantbraços. Una teràpia particular. “He convertit l’impossible en difícil. El dia a dia m’ha aportat més frustracions que l’esport. Em costa menys fer-me el rocòdrom que llevar-me amb el peu esquerre -recalca, fent broma, amb tendresa- o anar a comprar. Deixar les crosses, agafar el carro i fer saltets per moure’m. Un serial”.

"La bufetada de realitat, la definitiva, me la va donar l’escalada. Va ser llavors quan em vaig adonar que em faltava una extremitat"

Albert Guàrdia Escalador

Proper, Guàrdia només es tensa quan defensa la seguretat de l’activitat. “No és perillosa, és un mite. Disposem de molta informació. Si no surten les coses és per inconsciència. A més, la caiguda forma part d’aquest esport. Hem de saber valorar riscos i beneficis. Mira’m a mi. Tantes barbaritats que he fet a la muntanya i finalment vaig acabar a l’ UCI per un accident de trànsit. La vida és risc, no podem obviar-ho. Hi ha factors que no controlem. I és precisament això el que em genera una felicitat immediata, un punt d’adrenalina que m’omple”, diu Guàrdia, encara sense l’alta mèdica definitiva. El seu futur, “relatiu”, passa per viatjar, trencar amb el passat i assaborir el present. “No es pot viure amb por. Jo vaig fer una aposta, i l’he encertada de ple. Ara toca seguir”.

Més continguts de