TENNIS
Esports 25/03/2011

L'ocàs (imparable?) de Roger Federer

Oriol March
3 min
El suís Roger Federer, ara tercer del rànquing de l'ATP, ha anat descendint el nivell al llarg de les últimes tres temporades.

BarcelonaCampió a Doha, finalista a Dubai i semifinalista a l'Obert d'Austràlia i al Masters 1.000 d'Indian Wells. Seria un principi de temporada somniat per a molts jugadors del circuit. Però per a Roger Federer, probablement el millor tennista de la història amb 16 títols de Grand Slam, l'inici d'any no ha estat el més propici. Acostumat a començar les temporades llançat -ha guanyat quatre vegades l'Obert d'Austràlia, el primer gran torneig de l'any-, aquest any s'ha trobat amb un Novak Djokovic enratxat que ja li ha barrat el pas en tres ocasions. Però, més enllà d'això, la tendència indica que Federer ja ha posat peu i mig a la recta final de la seva exitosa carrera.

I és que l'enemic més gran del tennista suís són les seves xifres estratosfèriques d'entre els anys 2003 i 2007. Va aconseguir 49 títols en aquest lapse de temps: una autèntica barbaritat. En tres ocasions va aconseguir encadenar tres Grand Slam amb el Masters de final d'any, cosa que li va permetre dominar el rànquing amb una mà de ferro que no es veia des del regnat de Pete Sampras. Les seves derrotes eren esporàdiques: només Nadal, Djokovic i Nalbandian -una de les seves bèsties negres des de l'etapa júnior-, en comptades excepcions, eren capaços de guanyar-lo.

Eren els temps del Federer Express, un sobrenom que es podia llegir en moltes pancartes dels aficionats. Amb un servei i una dreta demolidores, que feien anar de corcoll qualsevol adversari en qualsevol superfície, se'l veia i se sabia invencible. Ni tan sols suava. Djokovic, sempre atent als trets de cada jugador per imitar-los al vestidor, només podia fer el gest de salutació al públic després de cada victòria si el volia caricaturitzar. El balanç del suís encara hauria estat més devastador si no s'hagués produït l'aparició fulgurant de Rafel Nadal, que li va barrar el pas a l'hegemonia, també, sobre la terra batuda.

Passos enrere

Però la dinàmica, tot i seguir sent extraordinària, va començar a trencar-se l'any 2008. Per primera vegada en quatre anys, va cedir més de deu derrotes. Als Masters Series del primer terç de temporada -Indian Wells i Miami, ara en joc- va perdre amb Andy Roddick, una de les seves víctimes predilectes, i Mardy Fish. Un dels cops més durs va arribar l'estiu d'aquell any, quan James Blake el va privar de les medalles als Jocs Olímpics de Beijing.

Només va ser capaç de guanyar l'Obert dels Estats Units -una fita gens menyspreable-, però va acabar l'any amb una derrotes preocupants contra el francès Gilles Simon i l'escocès Andy Murray que el van privar de les rondes finals al Masters. Un torneig fet a la seva mida, ja que el poc desgast del seu joc l'afavoreix a la recta final de la temporada.

El 2008 el va tancar amb quatre títols, poca cosa per a algú que se n'havia arribat a endur 12 per any. El 2009 va seguir amb la mateixa tònica -quatre copes-, però almenys es va treure l'espina de Roland Garros, l'únic Grand Slam que faltava a la seva col·lecció. Ara bé: la locomotora ja no tenia la mateixa potència. El 2010 el va començar com un brau -victòria a Austràlia- i el va acabar igual de bé -triomf al Masters-, però va perdre partits contra el xipriota Marcos Baghdatis o el català Albert Montañés que en una altra època era impensable que perdés.

El mateix Federer, l'any 2009, entre llàgrimes després de perdre contra Nadal a Austràlia, va reconèixer el problema: "He creat un monstre que només sap guanyar". I ara aquest monstre veu com Nadal i Djokovic estan en una altra òrbita. Però els genis sempre tenen objectius: el seu, guanyar l'Or olímpic a l'herba de Wimbledon el 2012. El millor final possible per al millor tennista de la història.

stats