L’ALTRA MIRADA

El Luka Doncic de l’handbol és de Sabadell

Ian Terrafeta, del Fraikin Granollers, és considerat el millor central del món de la seva generació

Dos quarts d’onze. Ian Tarrafeta (1999, Sabadell) camina per Granollers entre la gentada que s’aplega al mercat del dijous. Puntual, arriba a la plaça de la Porxada amb gest descuidat i la bossa del Fraikin a l’esquena. La gent se’l mira i ell segueix endavant. La indiferència que desprèn és dolça i momentània. Sobre la pista, tot, el joc i el partit, canvien. “No crec que tingui un do. No m’ho he plantejat mai, senzillament soc feliç quan jugo”, diu a l’ARA. La realitat contradiu el seu posat natural, “de nano familiar i de barri”. Amb 18 anys, el sabadellenc de mare francesa és una de les perles de la disciplina mundial i el central pur -un tall de jugador en perill d’extinció- més complet de tota la seva generació. El Luka Doncic de l’handbol, designat millor central de l’Europeu 2016 i del Mundial 2017 juvenils amb Espanya, s’estrena aquest curs com a membre del primer equip granollerí mesos després de debutar a l’Asobal contra el Barça Lassa.

El club blanc-i-blau, amb Antonio Rama al capdavant -llavors encarregat de la base i ara el seu tècnic-, va fitxar-lo quan era aleví de segon any i començava a destacar a l’OAR Gràcia. La seva carrera començaria quatre anys després, en un moment molt puntual amb la selecció estatal. “Era cadet. Era en una concentració preparant un torneig i vaig conèixer l’entrenador Manolo Laguna. Hi va haver un canvi. Ell em va donar un punt de confiança que no tenia. Va aconseguir que m’adonés que jo podia arribar lluny en l’handbol”. Tarrafeta admet que té defectes. Posar-se nerviós, com Ivano Balic, el seu gran referent, no és un d’ells. “Sempre intento convertir els nervis en ganes. Que em mirin els rivals i que entenguin que tinc ganes de fer gol i celebrar-ho ben fort”, diu. El primera línia gestiona bé l’etiqueta de crac en potència. Sense alimentar-la, se sent còmode assumint-ne el protagonisme. “No crec en els egocentrismes. Ser líder no vol dir guanyar els partits o fer el gol decisiu. Crec que és una tasca que té sentit fora de la pista. Has d’aconseguir motivar l’equip perquè segueixi treballant, ajudar els jugadors, marcar el camí”. El central admet que ara, al primer equip del Granollers, és moment de sumar en un segon pla. “Soc a la Divisió d’Honor per aprendre. El club m’ha demostrat que confia en mi i en el meu creixement. Em toca treballar de valent perquè el salt a professional és bèstia, especialment en l’aspecte físic. He passat d’encarar defensors de la meva estatura a trobar-me’n alguns que em treuen dos caps”, explica.

Ser el millor

Fill de professors, Tarrafeta, encara sense una vocació clara, sempre ha sabut que vol “ser el millor jugador del món”. “És el meu somni, ho tinc claríssim”, admet. Aconseguir-ho no és negociable i no passa necessàriament per Granollers: “M’agrada tenir la llibertat de poder decidir. Si puc aconseguir els meus objectius a casa, genial. Si no, i deixo de banda l’aspecte econòmic, hauré de marxar per fer-los realitat”. El sabadellenc entén que l’èxit només arriba treballant i amb els peus a terra. “Si la gent et diu que arribaràs lluny, que debutaràs d’aquí uns anys amb l’absoluta, et pots arribar a menjar el coco. Jo intento allunyar-me d’això. Jo soc molt d’estar amb la meva gent, i és això el que m’ajuda a tocar de peus a terra”, diu el jugador, que troba l’estabilitat i la lucidesa mental en el running. “Soc molt fan del Kilian Jornet, m’encanta córrer. Sembla una mica banal, però jo ho veig com un moment per alliberar-se, i més si és a la natura. T’ajuda a pair-ho tot i a somiar”, comenta. Quan pensa en gran es veu “pujant l’Everest, fent una travessa en un veler i jugant uns Jocs Olímpics”. “Potser mirar el futur i plantejar-me Tòquio 2020 seria ser molt optimista, però per què no”, assegura. A la pregunta de si té present la data, el sabadellenc respon un “sí” sec. “I París 2024 encara més”, afegeix.

Més continguts de