Publicitat
Publicitat

Mestalla enyora Sánchez Flores, el tècnic que els avorria

Un Espanyol farcit de baixes vol assaltar Mestalla una dècada després 

La plaga de baixes que pateix l'Espanyol serà el principal obstacle de cara a anticipar, aquest diumenge (12.00 h, BeIN LaLiga), les Falles a Mestalla. No hi seran Piatti, Baptistao, Víctor Sánchez ni Caicedo, però hi podria ser  Diego López, que finalment ha entrat en una llista on hi ha tres porters. Davant, immers en una profunda crisi institucional i esportiva –fa pocs dies van dimitir l'entrenador, Cesare Prandelli, i el director esportiu, Suso García Pitarch, que van deixar l'equip a un punt del descens–, hi haurà un València que troba a faltar més que mai la personalitat, determinació i gestió d'un Quique Sánchez Flores a qui, ara fa 10 anys, va acomiadar per la porta del darrere.

Aleshores, el tècnic madrileny va ser una de les víctimes de les decisions canviants de l'expresident valencianista Juan Soler, que va designar Amedeo Carboni, amb qui Sánchez Flores havia tingut friccions, com a director esportiu. "No es parlaven i van tenir desacords en fitxatges com Tavano o Arizmendi que van provocar discussions", explica a l'ARA el periodista del diari 'Levante-EMV' Vicent Chilet. Carboni va ser destituït el juny del 2007 en favor d'un Quique que va seguir el mateix destí pocs mesos després. L'actual preparador espanyolista havia classificat l'equip valencianista per a la Champions en els seus primers dos cursos al càrrec i, en el tercer, era cinquè a cinc punts del líder quan, sobtadament, Soler el va acomiadar després d'una derrota a Sevilla. Aquell any estrambòtic acabaria amb una Copa del Rei aconseguida amb Ronald Koeman i amb l'equip salvant la categoria a poques jornades del final gràcies a Salvador González Marco, 'Voro', que aquest diumenge tornarà a ser a la banqueta valencianista donant la cara pels seus. "Per damunt de tot, és amic meu. Hem jugat 10 anys junts, és una persona meravellosa a qui desitjo sempre el millor", ha comentat Sánchez Flores a la roda de premsa prèvia al duel.

Poques setmanes abans de la sortida de Sánchez Flores, el València havia caigut contra l'Espanyol, en la que és la darrera victòria blanc-i-blava a Mestalla, camp que li havia dedicat algunes xiulades i, fins i tot, alguna pancarta crítica: " Quique, m'avorreixo". El València aconseguia bons resultats, garantia l'objectiu mínim d'anar a Europa, competia amb els grans –va arribar, fins i tot, als quarts de final de la Champions després d'eliminar l'Inter–, però se l'acusava de "conformisme". "Feia com fa ara a l'Espanyol, tancava molt bé la defensa i tirava els partits endavant, sense fer res de virtuós", apunta Chilet. Segons el periodista, va ser determinant el context amb què Sánchez Flores es va trobar quan va arribar el 2005 a Mestalla per entendre la seva sortida i el malestar que tenia una "minoria sorollosa" de l'afició, insatisfeta amb el que veia tot i els bons resultats de l'equip: " Sánchez Flores es va trobar amb l'ona expansiva dels anys del doblet del 2004 amb Rafa Benítez, s'havien malacostumat i hi havia una gran exigència, estaven en plena efervescència i hi havia una frustració generacional que l'acusava que el València no seguís guanyant títols".

En la mateixa línia s'expressa el també periodista Àlex Martínez, que escriu sobre el València a 'El 9 y Medio': "És un equip que ha anat progressivament a menys des de principis de segle, i l'afició no s'hi ha adaptat, a això. Molts segueixen pensant que som un equip gran avui quan l'any que ve farà 10 anys de l'últim títol. Sobreexigència. També va passar amb Piatti, per exemple, i amb molts altres jugadors". Sánchez Flores va dirigir en els seus inicis professionals talents com David Villa, Silva o Mata, que van servir per allargar una època daurada en què ja destacaven els Cañizares, Ayala, Albelda, Baraja o Aimar.

Un tècnic més expressiu

Amb el pas dels anys, la perspectiva ha capgirat del tot el valencianisme i el mateix Sánchez Flores. "El club tenia deliris de grandesa, la directiva tenia molts immobiliaris com Juan Soler, que van presentar la maqueta del que deien que seria el millor estadi del món i van arribar a dir que fitxarien  Cristiano Ronaldo, del Manchester United", continua Chilet, que reconeix que part de l'afició "no donava el mèrit que tenia" a l'equip d'un Sánchez Flores a qui " ara posarien una catifa perquè tornés".

El tècnic mateix, de fet, no ha amagat mai el seu sentiment cap al València, el club que el va fitxar del Pegaso, un clàssic madrileny de la Tercera Divisió, i que li va permetre debutar a Primera. Hi va jugar del 1984 al 1994, anys durant els quals va forjar un gran sentiment identitari. Malgrat que el seu pare havia estat jugador del Madrid, entre el 1986 i el 1988 va ser entrenat per Alfredo Di Stéfano, que alhora era el seu padrí i mentor. "Es té un bon record d'ell com a futbolista, de la generació que ressuscita el València quan baixa a Segona. Ell, en lloc d'anar-se'n, ajuda a recuperar la categoria amb altres jugadors, i es queda a Segona podent haver triat qualsevol altre destí", recorda Chilet.

Preguntat fa uns dies per com veia la situació actual del València, Sánchez Flores recordava amb gran "respecte" l'afició valencianista, i es va limitar a comentar que "no mereixen el que estan vivint". Uns mesos abans n'havia donat més detalls, quan era tècnic del Watford, en una entrevista a 'Las Provincias': "Fa uns anys hi havia harmonia, felicitat i el protagonisme era al camp. Ara això s'ha perdut, no hi ha el sentiment necessari i la grada percep que no hi ha arrels, i així és difícil sentir de veritat". En aquella mateixa conversa, Sánchez Flores reconeixia que era "més inexpressiu" que ara i que seguia sense trobar una explicació a la seva destitució com a tècnic valencianista. Tot i això, obria les portes a tornar-hi en un futur: "Si mai es donen les claus necessàries perquè jo pugui entrenar el València, diria que és de les places on estaria més bé, perquè hi ha sentiments".

Històries de superació esportiva

Més continguts de