Mohammed Sidibay: “Jugant a futbol vaig saber què era la igualtat per primer cop”

Barcelona“Amb aquests companys de viatge, podem arribar a milions de nens”, diu rialler Mohammed Sidibay. Nascut a Sierra Leone el 1993, Sidibay va veure com els seus pares eren assassinats davant seu quan tenia cinc anys i després va participar a la guerra civil del seu país com a nen soldat. Però va poder tirar endavant gràcies a un projecte educatiu de l’Unicef. Ara és advocat, parla quatre idiomes i treballa per fomentar projectes educatius en zones amb conflictes. Aquest dijous ha sigut a Barcelona participant en la jornada de presentació de les conclusions del primer informe global sobre els beneficis de l’esport en la infància, impulsat per la Fundació Barça i l’Unicef. Un treball que ha examinat més de 300 programes en 100 països i que defensa l’aposta per fer servir l’esport per educar.

Com era la seva vida quan era un nen?

Vaig néixer en un poblet a l’interior del país. Recordo que era feliç, que jugava descalç. Fins que van arribar els soldats. A l’escoltar crits i plors, en lloc de fugir bosc endins, vaig voler anar a buscar els meus pares. Els soldats havien separat el poble en dos grups. En un racó, els adults; a l’altre ens van apartar als nens. I després, amb els seus AK-47, van matar els adults. A nosaltres ens van posar en una furgoneta i ens van convertir en soldats. Recordo el fum de les nostres cabanes cremant. Vaig intentar fugir, però van enxampar-me i em van torturar. Durant cinc anys vaig ser soldat, amb un AK-47 que els primers mesos era més gran que jo. Però quan la guerrilla (el Front Revolucionari Unit) va intentar entrar a la capital, va perdre els seus líders. Va ser llavors quan va aparèixer el pare Giuseppe Berton, un capellà italià que treballava en una ONG anomenada Family Homes Movement, que lluitava per alliberar nens soldats. Ell va negociar que pogués abandonar la guerrilla i vaig passar a viure pels carrers amb una sola cosa al cap: menjar. Per sort, l’Unicef va pagar-me els estudis i vaig descobrir que volia ser advocat.

Molts nens a l’Àfrica no volen estudiar, prefereixen jugar a futbol amb el somni de ser com Messi...

És ben cert, ho he vist amb els meus ulls. Però la clau és rebre una bona educació. Per això els clubs de futbol tenen una responsabilitat social, els toca recordar als joves que han d’estudiar. Que de Messi només n’hi ha un. Que la major part de joves que volen ser professionals fracassen. Però als països destruïts per la guerra, la fam... els nens necessiten somnis. I l’esport ajuda a somiar. Per això cal fer servir l’esport per educar. Gràcies al Barça, molts nens entren en contacte amb l’Unicef. L’esport no és l’enemic, és l’aliat. La feina de la fundació és molt important.

Però com li dius a un nen que no aspiri a ser com Messi?

Quan ets pobre, quan vens d’on vinc jo, no somies. Només vols menjar, sobreviure. T’han robat els somnis. Després, un dia, un joc et permet somiar. La clau és arribar en aquest moment de la seva vida i explicar-los la importància de la formació. Que tinguin altres referents, no només un esportista. Que admirin un científic, un professor. Que tinguin referents. Una cosa ben difícil.

A vostè l’esport l’ha ajudat?

Molt. Vaig descobrir el futbol a Freetown després de la guerra. Quan jugava a futbol pels carrers sentia que tots érem iguals. No importava si no tenia llar. Al camp tots partíem de la mateixa posició. La pilota no discriminava. Va ser el primer cop que vaig saber què era la igualtat. Al meu país el futbol ha ajudat també els joves que van perdre les cames per les mines antipersones. Ningú els volia, els discriminaven..., fins que la selecció de futbol paralímpica va ser campiona de l’Àfrica. De sobte, eren uns herois quan abans eren menystinguts. L’esport també va ajudar-me a integrar-me als Estats Units. Un cop pots parlar de bàsquet o futbol amb els veïns, passes a formar part d’una comunitat.

Avui en dia molts polítics no semblen disposats a integrar persones d’altres orígens a noves comunitats...

Cert. Però cap home és una illa, tot i que la societat moderna tendeixen a aïllar-nos, fer-nos sentir sols. Tots necessitem trobar persones que ens ajudin i ens obrin portes. Existeixen. Jo no tenia futur, però aquestes persones van aparèixer. I en el meu cas, gairebé sempre van ser dones, les que van ajudar-me. I tenim poques dones manant, al món...

El 2007 va ser convidat a explicar la seva vida a Ohio. I quan era a l’aeroport per agafar el vol de tornada, va fugir. Tenia 14 anys. Què va sentir?

Volia quedar-me als Estats Units perquè volia estudiar. Volia un futur. Així que vaig sortir corrent. Però un cop vaig fugir, vaig sentir-me més sol que mai. La societat occidental ha creat ciutats gegants on et pots sentir molt sol envoltat de milions de persones. Ningú et saludava, ningú t’ajudava. Per sort, vaig poder contactar amb l’autor d’un documental sobre el meu país i em va ajudar a trobar una família que va lluitar perquè pogués arribar a la universitat.

Treballar amb la Fundació del Barça és una plataforma molt potent...

Quan eduques un nen, li dones una oportunitat. Han d’estudiar per estar preparats, per trobar feina. ¿I com els fas estudiar quan al seu voltant tot està trencat? Tenir socis com el Barça i l’Unicef és difícil de millorar. Quan hi ha una desgràcia, l’Unicef sempre hi arriba per ajudar. I si has vist món, saps que al paratge més remot, més pobre, els nens saben qui és Messi. A mi em va sorprendre molt positivament descobrir que hi havia un club esportiu que guanya molts diners però que alhora té molt clara la seva responsabilitat social.