L’estrella del futbol danès que va fugir d’Afganistan

BarcelonaA finals del l’any 2000, la Hamida va fer pujar les seves cinc filles a un camió després de pagar una milionada. Poques setmanes abans, la Hamida havia descobert que el seu marit havia estat assassinat pels talibans després d’un segrest en què no van arribar a demanar ni diners. Ja s’ho imaginava. Al seu marit, general de l’exèrcit afganès, li havien aconsellat molts cops marxar del país. Així que el dia que no va tornar d’una reunió, ja va imaginar-se el pitjor. “A l’Afganistan la tradició diu que una dona viuda es casa amb el germà del marit, però la mare té estudis i tenia clar què calia fer”, recorda la Nadia, una de les cinc filles.

La Hamida va decidir que no volia criar les seves filles, Nadia, Giti, Diana, Muskan i Mujda, a un lloc tan perillós. Així va arribar, dins d’un camió, al Pakistan, on va aconseguir uns passaports falsos que van permetre a tota la família agafar un vol amb destí a Itàlia. “La mare ens va ensenyar quatre paraules en urdú per respondre a les preguntes a la frontera. Estic segura que tothom veia que no érem pakistaneses, però com que teníem els papers, ens van deixar passar”, recorda la Nadia. A Milà, els esperava un altre camió controlat per xarxes de contrabandistes. De nou, dins de la caixa d’un camió, la família havia d’arribar a Londres, on tenien familiars llunyans esperant. “Ens tocava fer les necessitats a un racó, era humiliant”. En baixar del camió, les sis dones es van trobar a una ciutat petita desconeguda. Un senyor que passejava el gos els va respondre que es trobaven a Randers, a Dinamarca. Van acabar a un centre de refugiats a Copenhaguen.

I va ser aquí on la Nadia va enamorar-se d’una pilota de futbol. Criada a una casa amb murs i seguretat, sense sortir al carrer, va descobrir un joc que creia destinat als nens. “Al costat del centre hi havia un club de futbol. Era ple de noies jugant”. Les cinc germanes van començar a perseguir una pilota. Dues han arribat a Primera i, amb 28 anys acabats de fer, la Nadia Nadim és una de les millors jugadores de futbol daneses.

“Visc entre dues cultures. Mig danesa, mig afganesa”, admet. Amb 16 anys, la Nadia ja va ser contractada per un club danès, el Vyborg, i amb 18 va debutar a la selecció danesa absoluta. Amb un nivell de joc molt alt, la filla d’un general assassinat pels talibans ha arribat a jugar a la lliga professional nord-americana, a l'Sky Blue de Nova Jersey. Actualment, juga al Fortuna Hjorring, vigent campió de lliga danesa, i compagina el futbol amb els estudis de medicina, ja que està a punt de doctorar-se. “El 2016 vull tornar a la lliga nord-americana”, explica la Nadia, que parla cinc idiomes: danès, anglès, alemany, urdú i el 'farsi-dari', el nom que els habitants d’Afganistan donen a la llengua persa.

“No oblido les meves arrels. Tinc molts records de Kabul, però sóc danesa”, explica la Nadia, qui juga sense tapar-se els cabells. Tampoc ho fa fora del terreny de joc. “Sóc religiosa, crec en Déu. Visc la religió a la meva manera”, explica. La Nadia també ha participat en campanyes contra les noves propostes per tancar la porta de Dinamarca als refugiats. Ho ha fet acompanyada de la seva família. La Hamida treballa amb la comunitat afganesa per bastir ponts amb les institucions, la Diana és la millor boxejadora danesa i totes les germanes estudien a la universitat. Excepte la petita, que ho farà aviat.