No som ningú

BarcelonaEl comiat de Navarro com a jugador de bàsquet em va deixar sensació de tristesa i d’amargor. No pas perquè a la Bomba no li hagués arribat l’hora de deixar les pistes -potser ha trigat massa i tot-, ni perquè el club no hagi estat generós amb el contracte de deu anys que li garanteix una jubilació còmoda, sinó perquè vam assistir a un acte en què un home va explicar en públic que li han dit que ja no serveix. I això, que és dur per a qualsevol persona en qualsevol àmbit laboral, ho ha de ser molt més per a algú que és conscient que és una llegenda.

El que imagino que pretenia ser un acte emotiu com a homenatge va prendre aquell to d’emotivitat que tenen els funerals. Va quedar claríssim que Navarro era allà obligat per una decisió que no ha pres ell, cosa que l’allunya dels comiats que han tingut altres mites de l’entitat com Puyol, Xavi o Iniesta. I, més que felicitar-lo per una carrera brillantíssima, el que venia de gust era abraçar-lo i constatar plegats que, al final, ni tan sols quan parlem dels més grans, no som ningú. Navarro no es va estalviar de deixar clara la seva resignació, i li valoro la sinceritat, per bé que, un cop acceptades les condicions del joc, hauria pogut transmetre un pèl més d’alegria amb el futur que li han encarregat. D’altra banda, i més enllà que la decisió em sembli encertada, imagineu com deu haver estat la cuina d’aquest desenllaç perquè fins i tot el president reconegui que les coses es podrien haver fet d’una altra manera. Sobretot comunicar-l’hi abans a Navarro perquè no es fes il·lusions de continuar, i triar un moment millor per anunciar-ho que el dia que feia un any dels atemptats de Barcelona.

Al bàsquet del Barça ja fa temps que no es fan les coses del dret. Em crida l’atenció que l’entrenador de l’equip es desvinculés de la decisió assegurant que és una qüestió entre el club i el jugador, tot i que és evident que si Pesic volgués Navarro a la seva plantilla, encara hi seria. S’entén que ha sigut una decisió dura però, un cop més, ningú n’ha assumit la responsabilitat de cara a l’exterior, ja que l’únic que va posar la cara va ser el president. Ni Albert Soler, ni Nacho Rodríguez, que en teoria comanden la secció.

En tot cas, cal mirar endavant. Tant de bo Navarro serveixi per recuperar la presència del planter al primer equip, i em preocupa que l’acte al Palau del 25 de setembre, un dia estrany sense partit, no tingui l’assistència de públic que es mereix. Esperem que l’homenatjat pugui fer més bona cara que ahir.