LA PISSARRA DEL MUNDIAL

No és com arrenques el torneig, és com l’acabes

Seleccions com el Japó, Austràlia o Alemanya estan anant de menys a més

Aquesta nova generació del Japó no té la grapa de la que va arribar a les últimes dues finals i va ser campiona el 2011. Ui, l’Alemanya d’ara no és la súper-Alemanya de fa una dècada, ja no espanta com en l’era de les Nadine Angerer, Kerstin Garefrekes o Birgit Prinz. Aquesta Austràlia és massa tendra amb la pilota, el nervi de Lisa de Vanna ja no l’accelera. Ben bé no els he dit així, però tots tres són comentaris que hauria pogut fer després de la primera jornada del Mundial. Certament, la posada en escena d’aquests tres equips no va ser bona i va encendre algunes alarmes. Bàsicament, perquè les tres ocupaven llocs importants en les previsions. A Alemanya i el Japó se les posa al grup de favorites, potser per darrere dels Estats Units i França, i se les considera fermes candidates al títol. I a Austràlia, liderada per una de les golejadores més singulars de la National Women’s Soccer League nord-americana, Sam Kerr, s’han esperançat amb arribar per primer cop a les semifinals.

I ha passat la fase de grups i les tres arribaran a vuitens de final amb bones sensacions. Ningú ho hauria dit després del debut. Cadascuna ha fet el seu camí, però les tres coincideixen en el fet que han avançat corregint-se, revisant-se, diagnosticant-se. Alemanya va anar a remolc del calendari. La primera cita l’enfrontava a la incòmoda Xina i no va poder jugar tranquil·lament. Cada pilota dividida era un problema. No té més fluïdesa? No té més futbol? ¿És un equip massa inexpert, més enllà de Marzosán i Popp? Contra Espanya no va saber respondre a les preguntes, però va recordar a tothom que Alemanya sempre és letal. Que sempre hi és. En la tercera jornada va aprofitar que el rival era Sud-àfrica per marcar-se una golejada que resol algunes incògnites. Ple de punts i rival a evitar en les pròximes rondes.

El cas del Japó també és significatiu. Va estrenar-se contra l’Argentina i va mostrar una cara molt plana, molt insípida. El seu joc no tenia ritme, la pilota es movia massa en horitzontal. Amb el pas dels dies, aquelles impressions s’han hagut de matisar, en bona part perquè l’Argentina s’ha encarregat de posar en valor el seu esforç defensiu d’aquell dia. Potser el 0-0 va ser més per mèrit de l’equip sud-americà -i del seu coratge, del seu orgull, que ahir li va valer per remuntar en 20 minuts un 3-0 contra Escòcia i sumar un segon punt que fins i tot podria col·locar-les a vuitens si en el Camerun-Nova Zelanda i en el Xile-Tailàndia s’empata- que no pas per l’espessor ofensiva de les nadeshiko. La revisió del pla que ha fet la seleccionadora Asako Takakura-Takemoto des de llavors ha canviat una mica la cara de les japoneses. Va sacsejar l’onze per vèncer Escòcia, amb molt més dinamisme amb pilota, i ahir contra Anglaterra va tornar a moure les peces per mirar de guanyar capacitat competitiva. No li va valer perquè Ellen White va estar letal en la definició, però sí que va oferir una versió molt més profunda. Amb Iwabuchi entre línies i la capacitat de xut de Yokohama i Sugasawa, el Japó ha trobat millors vies per portar el pes del partit i alhora no perdre capacitat d’atacar la porteria contrària. Li segueix faltant agressivitat defensiva, però va a més.

Com també va a més Austràlia, que es va veure sorpresa contra Itàlia en el temps afegit de la primera jornada però que ha sabut créixer en els següents partits. Davant el Brasil va aixecar un 2-0, amb centrades diagonals i una empenta convençuda. “Hem tingut mentalitat guanyadora”, deia el tècnic. Davant de Jamaica també va tenir mentalitat per marcar els gols necessaris.

No són les úniques seleccions que van guanyant amb el pas del dies. Anglaterra exhibeix recursos. Suècia també va trobant encaix a Janogy i altres vies per no jugar-ho tot directe. El Canadà cada cop se sent més important. El Mundial comença ara.

Més continguts de