No disparin al comentarista
BarcelonaEn una recent columna a La Vanguardia, David Carabén esmentava la preferència que el seu pare, Armand, manifestava per l’estil centreeuropeu de comentaristes de futbol televisat. L’havia copsat a Suïssa, on va llicenciar-se en ciències econòmiques. Assegura Carabén fill que el pare s’estimaria més el so ambient que les “intenses i plenes de crits” narracions llatines, si hagués pogut conèixer les opcions d’àudio proposades pels operadors actuals.
De la mateixa manera que els anglesos van codificar el futbol, també van reglamentar com s’havia de retransmetre i comentar, feina aquesta última sintetitzada en la benvinguda que David Coleman solia oferir als nous comentaristes que s’incorporaven a la BBC: “This is television, the commentator says what the picture does not say ”. De la mateixa forma, qualsevol locutor britànic sap que la seva missió és millorar l’experiència de visionat del telespectador i aportar-li alguna cosa innovadora, rellevant informativament o estadísticament. Allà i aquí, les retransmissions amb més soroll són les faltades de documentació i aquelles en què se sobrepassa la línia del favoritisme que pot derivar de l’àmbit geogràfic de l’emissora.
Temps era temps que el model britànic era el manual observat des de la mar Mediterrània fins a la mar Bàltica i que els estirabots en antena eren geogràficament variats. Thierry Roland, francès, va qualificar de bastard l’àrbitre d’un Bulgària-França del 1976 per un penal lipotímic; Bjorge Lillelien, noruec, va celebrar un triomf sobre Anglaterra del 1981 apel·lant a la majoria d’herois britànics des de l’almirall Nelson fins a Churchill i dirigint-se finalment a Margaret Thatcher; Mirko Kamenjasevic, bosnià, s’havia guanyat un parell de cèlebres suspensions per renegar en antena, anys abans que la guerra el forcés a exiliar-se, amb la seva família, a Girona.
Del friülà Bruno Pizzul, a més del “ partiti! ” amb què acompanyava el xiulet d’inici de tots els partits que locutava, se’n recorda un estil elegant, delicat i culte. A casa nostra, s’han pogut sentir comentaris emotius amb frases per al record, però cap amb el timbre imponent i el ventall lèxic de Josep Fèlix Pons. Al mateix temps que aquestes veus s’esvaïen de l’èter, s’establien arreu les emissores privades que, entre les apostes pretesament trencadores en el tractament del futbol, van abominar de l’eficient sobrietat vinculada a les cadenes públiques a les quals venien a destronar, amb ajuda, en el cas espanyol, dels relatores que van caure en gràcia amb els sobrenoms, els girs humorístics i la locució nerviosa. En la globalitat actual, un locutor nostrat pot espigolar el millor de diferents escoles i un islandès esgargamellar-se sense mesura davant un gol històric. Una bona o una mala retransmissió ho és a Barcelona, a Liverpool o a Ginebra.
