17/05/2018

No entenc res

2 min

BarcelonaSegueixo les notícies sobre l’Espanyol i no entenc res. I, de fet, tinc un símptoma pitjor que aquesta incapacitat per interpretar el que està passant al meu club: no tinc gaires ganes d’entendre-ho. Em faig moltes preguntes que són simple expressió d’una insatisfacció, en cap cas amb exigència de resposta. Tinc la sospita que si en rebés, la meva preocupació seria superior.

Em pregunto a què responia la carta oberta d’un grup de significats socis de l’Espanyol a Mister Chen. Es reclamava més presència de pericos en els òrgans de direcció o bé crear un òrgan assessor per garantir la connexió amb el seu entorn. Entre els signants hi ha persones a les quals tinc estima i/o respecto. Però algunes de les que signaven són clarament corresponsables de la situació que va exigir l’arribada salvadora dels diners xinesos. Tot i així, se’n desentenen. Es presenten com a nous. Per completar-ho, és una llista que no representa la pluralitat del món perico. Amb mínimes excepcions, reprodueix l’estereotip del que tants volem allunyar-nos. Consell assessor? Del tot necessari. Però sense reminiscències del passat i expressió de diversitat.

Tampoc no entenc el paper del club en el cas Pau. És obvi que des de fa dos anys es va gestionar malament i que Lardín no excel·leix precisament per les seves capacitats de seducció. Però els errors del director esportiu i Ramon Robert -que sembla ser que van existir- ja han tingut conseqüències. Pau -legítimament- ha pres una decisió. Però tampoc cal ser-ne còmplice. Perquè és una decisió que perjudica el club i perquè, òbviament, respon a més motius que a la incompetència de Lardín. Està bé que tinguem un divorci civilitzat. Però no cal que oficialment acceptem la seva versió (“Els diners no m’importen”, “Vull el millor per al club”, “Ara em quedaria”...) ni que li dediquem un comiat tan carinyós.

Ha estat una setmana de records: la mort de Juli Pardo ens ha portat a uns anys en què els socis elegien el president (i no només això: s’atrevien a optar per algú que no formava part de les famoses famílies ); ha fet anys de la dolça -i dolorosa i repetida- derrota de Glasgow. Tant en un cas com en l’altre, l’Espanyol -el futbol en general- el podíem viure com un fenomen proper i mínimament interpretable. Potser la culpa és meva, m’estic fent gran: però cada cop el veig i el sento més lluny.

stats