MOTOCICLISME

“No em vaig plantejar deixar les motos després de fracturar-me dues vèrtebres”

Entrevista a Ana Carrasco, pilot de Superbikes (Provec Kawasaki)

La història del motociclisme té ben present el seu nom. Ana Carrasco (Múrcia, 1997) ha trencat murs des que va pujar a la moto amb només quatre anys. A poc a poc va anar superant obstacles i el 2013 es va convertir en la primera dona que competia al Mundial, a la categoria de Moto3. Quatre anys més tard, i després de competir-ne tres al campionat de velocitat, va passar a Superbikes, on també va fer història. El 2018, amb 21 anys, va ser la primera dona en guanyar una prova del Mundial de motociclisme amb una remuntada èpica. Tanmateix, la seva trajectòria sobre les dues rodes ha passat per alts i baixos. L'últim, un greu accident que va provocar-li una fractura a dues vèrtebres. Amb la ment posada en tornar a l'asfalt, la pilot de Provec Kawasaki parla amb l'ARA sobre com van ser aquells instants.

Ja han passat gairebé dos mesos del teu accident. Com et trobes?

Estic bastant bé. Amb la rehabilitació vaig millorant molt cada setmana. Estic contenta perquè cada vegada puc fer més coses. Tinc ganes de recuperar-me com més aviat millor i tornar a pujar a la moto.

Què recordes de l'accident?

La caiguda en si no la recordo del tot. El pitjor moment va ser a l'hospital, el trasllat a Barcelona. Estant com estava em va tocar patir una mica. Però la veritat és que es va fer bastant ràpid. L'equip i la Federació hi van posar molt de la seva part perquè pogués anar-hi al més aviat possible.

Com està sent el procés de recuperació?

Estic treballant molt amb els fisioterapeutes. També he pogut començar a fer una mica de natació, rehabilitació a la piscina, una mica de gimnàs... Sobretot intento recuperar la mobilitat. He perdut molta força i molta massa muscular que també haurem de recuperar a poc a poc. 

La imatge que vas penjar a les xarxes on ensenyaves la cicatriu va tenir molt de ressò. Has notat que la gent és més conscient del que passa i del que comporta la teva feina?

La gent s'ha bolcat molt en mi. He rebut un munt de missatges, i s'agraeixen en moments així. Està bé ensenyar que les curses no només són veure-les a la tele i que la gent pugi al podi. Darrere d'això hi ha moltes coses i les lesions en són una. Està bé que s'ensenyi el procés i el que es pateix també per ser aquí.

Veus a prop tornar a competir?

L'objectiu és tornar el proper curs, sí. Ara mateix tenim molts mesos al davant, perquè la temporada comença a l'abril, però el meu objectiu és recuperar-me tot el possible en aquests mesos per intentar guanyar, esclar.

Vas ser la primera dona que va competir al Mundial. Com va ser aquest moment?

Arribar al Mundial és el somni de qualsevol pilot. I quan hi arribes comences a tenir més objectius i més ganes de créixer, de guanyar. És difícil conformar-se amb el que ja tens. Recordo quan em van cridar per a anar al Mundial com una de les millors notícies de la meva vida.

Com vas viure el procés d'adaptació tenint un pilot com Maverick Viñales al costat?

Vaig aprendre molt aquell any perquè vaig poder compartir equip amb ell, que en aquell moment es jugava el títol. Veure'l treballar tan de prop fins que va guanyar el campionat em va ajudar a aprendre, a agafar molta experiència.

La feina per mantenir-te al Mundial va ser dura. 

Pel que fa a resultats, el meu primer any va ser el millor. La meva etapa a Moto3 va estar molt marcada pel fet de competir amb motos i equips que no eren del tot competitius. Ho recordo com uns anys en què vaig treballar molt i em vaig esforçar molt, però a les curses em va tocar patir. Van ser tres anys durs, però em van servir per aprendre molt i agafar molta experiència. Gràcies a això avui soc més competitiva i puc lluitar per guanyar el Campionat del Món [a Superbikes].

Què et va fer acceptar anar a la categoria de Superbikes?

M'oferien tenir material competitiu per lluitar per guanyar, cosa de la qual no vaig poder gaudir en cap moment a Moto3. Com a pilot el que vols és tenir l'oportunitat de demostrar que pots vèncer. I en aquell moment el Mundial de Superbikes era la millor opció per poder demostrar que era competitiva, que podia lluitar per guanyar curses i campionats.

Va ser una manera de retrobar-te amb el teu jo més competitiu.

Sí, per a mi el Mundial de Superbikes em va fer tornar a ser jo i tornar a gaudir de les carreres i sentir el que era guanyar, que van ser coses que em van faltar a Moto3. Poder tornar a disfrutar d'anar a les curses sabent que comptes amb les coses que necessites perquè el cap de setmana vagi bé.

En aquests anys en què no tenies bons equips o bones motos, et vas plantejar deixar-ho?

En algun moment sí, ja que m'esforçava molt, treballava molt i mai no tenia la recompensa per les circumstàncies que fossin. Van ser moments difícils i sí, m'ho vaig arribar a plantejar. 

I amb la lesió?

En cap moment m'he plantejat deixar les motos. Ara mateix crec que tinc una bona oportunitat, estic en un dels millors equips del campionat de Superbikes, amb Kawasaki.

Com vius des de dins el fet de ser dona en un món que ha estat dominat pels homes?

M'hi sento còmoda, com si fos casa meva. El pàdoc està ple de dones, hi ha un munt de noies treballant no només com a pilots, també a l'organització, el centre mèdic, el meu equip... Crec que el pàdoc està cada vegada més obert. Cada vegada és més normal veure-hi dones.

Què els diries a les noies que volen entrar en aquest món i arribar al teu nivell?

Sempre dic el mateix: soc una noia i no soc diferent de les altres. He arribat aquí perquè he treballat, m'he cregut que hi podia arribar i continuo treballant per poder ser aquí. Jo crec que si qualsevol noia s’ho proposa, treballa i té clar que vol arribar aquí, podrà fer-ho.