17/01/2011

No siguem prudents: la Lliga s'ha acabat

2 min
Pedro, que segueix en un nivell de forma espectacular, va tornar a veure porta ahir contra el Màlaga. Va marcar el tercer gol blaugrana.

EditorPer una vegada, no facin cas de la prudència protestant en què ens obliga a viure Pep Guardiola: la Lliga està sentenciada. Els números volen dir en futbol tan poca cosa que només són capaços de dir-nos que el Barça li porta quatre miserables punts a un segon equip desdibuixat i mediocre, que es veu que té el millor entrenador del món (no riguin).

Si deixem aquesta estadística ofensiva i mirem al camp entendrem de seguida per què no cal que esperem més a proclamar el Barça com a campió. El Reial Madrid va viure ahir un altre viacrucis al mateix camp on el Barça havia guanyat zero a vuit, i l'empat blanc no és un accident qualsevol. És simbòlicament una rendició, és la sentència final. Quatre punts, que en realitat són cinc, és una distància insalvable si el que va davant és aquest Barça. De fet, ja s'havia començat a sentenciar en el cinc a zero del 29 de novembre, i tot el que hem viscut després és tan sols una conseqüència d'aquell tsunami.

En una altra època, hauríem estat pendents tot el partit de l'angoixa de la classificació. Però el que fa ara aquest equip és treure's de sobre la nosa del resultat de seguida. El partit es va acabar ahir al minut 17 amb el 2 a 0, i s'hauria pogut acabar molt abans. Amb el resultat a la butxaca i la Lliga als seus peus, l'equip va brindar una altra primera part brutal, amb el nou Leo Messi passador, amb un Andrés Iniesta que torna a ser el grandiós jugador de fa dues temporades i amb una ajuda impagable del gran Sergio Busquets.

El Camp Nou va entendre ahir que està vivint un moment excepcional. Davant del torrent artístic que viu aquest equip irrepetible, el camp va seguir moltes jugades al mig camp contra el Màlaga amb un sorprenent silenci de respecte. Se celebraven els gols, evidentment, però les triangulacions exquisides dels petits al mig del camp eren seguides amb un mutisme transcendent, que només es trencava amb un gran "Oooh" quan la bellesa era ja insuportable.

Aquest silenci era ahir, contra el Màlaga, la demostració que aquest camp no està ni ha estat mai per falses animacions de fireta. El del Camp Nou no és un públic entregat, és un públic exigent. Un estrany corrent d'opinió, últimament de moda, pensa que al Camp Nou li falta animació i sent enveja del " We'll never walk alone " de l'afició del Liverpool. No, nosaltres no som així. Serem sempre freds, rebuscats, ciclotímics. Gràcies també a aquesta exigència malaltissa s'ha construït el millor equip que veuran mai els nostres ulls. I un dia podrem explicar que, en un dels anys de glòria, vam deixar sentenciada la Lliga l'últim partit de la primera volta, contra el Màlaga, amb un silenci reverencial.

stats