EL DARRER PARTIT DE LLIGA A CASA
Esports 16/05/2011

Noranta minuts De proves pensant En el futur

Natalia Arroyo
4 min
Fi de festa Xavi i Puyol, aixecant la copa de campions de Lliga, que va entregar el president de la Federació Espanyola ahir a l'estadi.

Un partit de futbol no li sobra mai, al Barça. Mai. Encara que no s'hi jugui punts. Encara que el cap i les cames estiguin reservant energies pensant en la final de la Lliga de Campions a Wembley. Encara que l'equip només jugui amb dos futbolistes del seu teòric onze de gala -Víctor Valdés i Éric Abidal- i la columna vertebral es miri el partit des de la llotja.

Perquè al Barça i a Guardiola no li sobra ni un sol minut i vol aprofitar-los absolutament tots per dissenyar l'equip de la final de la Champions i l'equip del futur. El d'ahir contra el Deportivo de la Corunya era un partit de donar descans i fer proves; un partit d'agafar confiança i fer avaluacions; un partit que van jugar uns joves atrevits amb la pressió de voler-se guanyar el lloc, sense haver d'anar a guanyar per sumar punts.

Intranscendent pel que fa a la classificació, Guardiola va mirar de donar una utilitat al duel i va alinear els futbolistes que necessiten minuts i rodatge. Valdés sota pals era la principal sorpresa de l'alineació, perquè tothom esperava que el que ha de ser el porter titular a Londres es reservés per evitar alguna lesió i deixés el seu lloc a Pinto. El de Gavà, però, va ser titular i va aprofitar el partit per consolidar la seva confiança amb una aturada acrobàtica al primer minut de joc i alguna altra estirada per a la foto. Valdés no va tenir feina i va viure un altre partit plàcid sense encaixar gols. Més confiança.

Ja havia avisat Guardiola a la roda de premsa que el partit serviria per a això, perquè els que ho han estat fent bé s'adonin que ho fan bé. Mascherano va tornar a lluir-se en tasques defensives i, fins i tot, en algunes d'ofensives, i va ensenyar els galons que se li pressuposaven entre tanta canalla. Keita va tornar a estar esplèndid, aportant el compromís i el rigor al mig del camp que el partit requeria.

Alves i Maxwell també van acabar tenint la seva estona de joc al segon temps i van aprofitar-la per divertir-se el primer i per seguir acumulant minuts el segon.

A més de consolidar la moral d'uns jugadors que han de ser importants en la final de la Champions, el partit va servir a Guardiola per provar el rendiment de Bartra i Fontàs com a centrals a Primera Divisió. Els joves van haver de treballar de valent en els primers compassos de partit, però després van assumir amb tranquil·litat la responsabilitat. Van estar a l'altura i Guardiola va poder comprovar que, potser, no és tan urgent tornar-se boig per fitxar. En la mateixa situació van estar Jonathan i Thiago, que treuen bona nota cada cop que han de passar l'examen del Camp Nou.

Passivitat rival

El Dépor amb prou feines va inquietar el Barça, que va jugar tranquil el primer partit com a campió de Lliga al Camp Nou. Els gallecs van rebre els blaugranes amb el tradicional passadís i el respecte es va traslladar al joc durant els noranta minuts. Els de Lotina -ahir a la grada i no a la banqueta- en cap moment van saber disputar la pilota al Barça. El partit va ser un monòleg que només les ganes de festa de l'afició va trencar de tant en tant.

Ensopit, el matx va anar avançant sense gaire història. Realment, no en tenia i es feia difícil inventar-la. Els visitants sabien que, aguantant, resistint en defensa, podien esgarrapar un punt que els servís per al seu objectiu de mantenir la categoria. Per tant, no van arriscar. El Barça, tot i que hi va posar el moviment, la intenció i la qualitat que calia per guanyar, tampoc va voler forçar la màquina. O no en va saber, perquè Jeffren i Bojan van estar poc encertats en totes les accions que van intentar.

Durant molts minuts el partit era un badall. Guardiola donava instruccions, mirava de trobar utilitat al partit mentre el públic del Camp Nou feia l'onada i cantava allò de "campions, campions" per no avorrir-se. Veure els joves talents era apassionant, sí, però només al principi. La primera acció brillant de Bartra va rebre un "oh" d'admiració. La primera pilota tallada de Fontàs va ser fortament aplaudida, com ho van ser els controls sòlids de Jonathan o la màgia de Thiago. Però les segones i terceres accions ja van anar cansant un públic que, amb tot decidit, aviat va començar a pensar que avui és dia d'escola i feina i van abandonar els seients.

Els que no van aguantar fins al final van perdre's un xut tou de falta d'Alves que va marxar fregant el pal i un últim contraatac del Deportivo que Valdés va resoldre bé amb una aturada dins l'àrea petita i que va estar a punt de causar una derrota al Barça, que va sumar el seu segon partit sense marcar a casa, com ja li va passar en la segona jornada de Lliga contra l'Hèrcules.

Fi de festa

El partit, de fet, havia sigut un tràmit, perquè un dels moments més esperats, l'entrega del títol de Lliga, va arribar just quan l'àrbitre va xiular el final. Es va haver d'esperar que els jugadors no convocats com Puyol, Xavi, Villa o Iniesta es canviessin per saltar a la gespa i rebre la copa. Va ser un moment d'eufòria que van viure els prop de 60.000 espectadors que sí que van voler esperar-se al final el matx. Va ser una festa més freda, perquè els blaugranes ja fa dies que ho celebren. La gespa es va omplir de papers blaugranes i retalls daurats, de llum, de flaixos, de càntics d'una afició que vol recrear-se amb aquest triomf.

La volta d'honor dels jugadors va ser pausada, calmada, assaborint cada racó del Camp Nou en l'últim partit de la temporada. Els uns i els altres van anar passant-se la Copa que havia aixecat ben amunt el capità de l'equip, Carles Puyol, mentre corresponien als seguidors amb aplaudiments. El cos tècnic, pacient, va tenir el seu moment de glòria al final, quan els jugadors els van acomiadar amb un passadís i moltes bromes. I moltes mirades de complicitat.

Era com si tots plegats volguessin retenir l'escalfor de l'estadi, retenir el suport dels aficionats per recuperar-lo d'aquí a dotze dies a Londres. Perquè és allà on els jugadors volen vibrar amb la cançó We are the champions , amb els focs artificials, amb els papers blaugranes. Perquè és allà on ja tots tenen la ment posada. El partit d'ahir només era un tràmit. No sobra. Però ben bé podria sobrar. Un menys. I ara només queda el partit contra el Màlaga de Pellegrini a l'estadi de la Rosaleda el cap de setmana que ve.

stats