LA PISSARRA DEL MUNDIAL

‘(Not) born in the USA’

L’anglesa Jill Ellis classifica els Estats Units per a la tercera final seguida amb el patró de sempre

“Part del que faré és fer que aquest viatge sigui incòmode per a tu, perquè el millor professor és l’adversitat”. Això és el que Jill Ellis va dir a les seves jugadores quan va entrar per primer cop al vestidor de la selecció dels Estats Units. Ho explica ella mateixa en un article a The Coaches’ Voice. D’això fa cinc anys però segurament ahir va haver de repetir el missatge davant les mateixes jugadores: no he vingut aquí a fer-vos fàcil el camí perquè vull que creixeu en les dificultats. S’havia guardat una sorpresa en l’alineació de la semifinal: va deixar fora Megan Rapinoe, el gran nom dels últims dies en el combinat nord-americà i doble golejadora en els últims dos partits, i va incloure Christen Press com a titular. Li va funcionar: la 23 va marcar el primer gol i va participar en el segon. Al final, els Estats Units van derrotar Anglaterra per 1-2 a l’estadi de Lió i tornaran a jugar una final del Mundial per defensar la corona. Serà la tercera final consecutiva, la cinquena de la seva història. I dues les ha viscut Jill Ellis a la banqueta.

La curiositat és que Jill Ellis és anglesa i ahir jugava, per dir-ho d’alguna manera, contra la seva pàtria de naixement. No ben bé la de sentiment, atesa la manera com es posa la mà al pit durant l’himne. Ellis és la seleccionadora dels Estats Units, però va néixer a Portsmouth, una ciutat portuària del sud d’Anglaterra. Quan tenia 15 anys, la seva família va anar a viure a Washington per la feina del seu pare i allà, a l’altra banda de l’Atlàntic, va acabar d’acostar-se al futbol. L’havia après a estimar a Manchester, però no va ser fins que era a territori nord-americà que va calçar-se unes botes i va entrar a jugar en un equip. Però la seva essència era d’entrenadora, en el fons. Va passar moltes hores a la banda mentre el seu pare entrenava a diferents equips a la seva nova ciutat, d’on va treure molts dels recursos que anys després segueix utilitzant. “El meu pare tenia habilitat per connectar amb tothom, des d’un home de 20 anys a una nena de 7”.

Ellis, que empeny les suplents a celebrar els gols de les titulars, parla sempre d’aquest do de connectar amb la jugadora. De transmetre-li coses. Certament, el seu equip transmet moltes coses, però sobretot un aire de campió que desespera qualsevol rival. Ahir va ser Anglaterra la que es va frustrar, la que no va trobar la manera de tombar-la. Els Estats Units mai trontollen. Només saben jugar a guanyar. I no deixen de fer-ho. Potser no sempre trien la manera més clara de fer-ho, però segueixen sabent quina és la via més eficient. Tenen un patró clar i tenen el do de saber-lo dur a terme sempre. Com en els últims partits, a vuitens davant d’Espanya i als quarts davant de França, l’equip nord-americà va tornar a passar per la mínima. Un gol més que la rival. Fàcil. Potser no cal més per tornar a plantar-se en una final.

Ahir no li va fer falta fer el millor partit, sinó tornar a respondre en els moments clau i gràcies a un pla senzill però útil. L’absència de Rapinoe va potenciar la banda dreta nord-americana, on Kelley O’Hara i Tobin Heath van explotar com no ho havien fet fins ara al torneig. No era casualitat, la banda esquerra anglesa és més dèbil que la dreta. Ellis va voler atacar per allà. I als deu minuts ja ho tenia decantat. Els Estats Units van arrencar amb la seva dinàmica trencadora de cada primer quart d’hora de partit. Tot i que Anglaterra ho sabia i va mirar d’amagar la pilota amb possessions calmades, no va poder impedir algun minut d’estrès a l’àrea. No va poder impedir anar al darrere en el marcador abans del minut 10.

La reacció i millora anglesa van afegir emoció amb la diana d’Ellen White, però aquests Estats Units saben patir, tenen desenes de vides. La dificultat les estimula. Que les rivals les exigeixin les fa millors, creu Jill Ellis, que sap que contra això sempre trobarà resposta. Si cal, ajustarà mig pam la línia defensiva per cedir un fora de joc. Si cal, aturarà un penal. Si cal, traurà una falteta aquí i una altra falteta allà. Si cal, guardarà l’última pilota al córner de la manera més pràctica fins al final. Ahir feia vuit anys que Rapinoe, en una celebració d’un gol contra Colòmbia al Mundial d'Alemanya, va cantar ‘Born in the USA’ amb un micròfon del camp. Ben bé que ahir ho hauria pogut cantar, però al vestidor, perquè damunt la gespa només se celebrava el pas a la final i l'aniversari d'Alex Morgan.