LLIGA DE CAMPIONS

PSG: Una història de poder i política a l'esport

Creat per la Federació i l'Ajuntament, ha passat per les mans de televisions, empresaris i la família reial del Qatar

El 1969, París no tenia equip a Primera. La ciutat tenia de tot, des de revolucions culturals fins a l'art i els plaers nocturns. Però no tenia un equip de futbol de Primera. Els grans clubs de la ciutat, com el Red Star, el Racing o l'Stade, havien perdut la categoria. I la Federació havia arribat a proposar al Saint-Étienne, jugar algun partit a la capital, ja que era l'equip més popular de l'època.

L'ajuntament i la Federació francesa eren conscients que tenien un problema. Així, la Federació va encarregar una enquesta titulada "Voulez-vous d'1 grand club à Paris?" ('Voleu un gran club a París?') i 66.000 parisencs hi van votar afirmativament. La sensació era que París tenia ganes de gaudir amb el futbol, motiu pel qual l'Ajuntament va encarregar a l'empresari Guy Crescent i els directius de la Federació Francesa Fernand Sastre i Henri Patrelle una comissió per crear aquest club amb capital de l'ajuntament i diferents empreses. Fundat a finals de 1969 com Paris FC, aquest equip va néixer amb la idea de buscar la fusió amb un club amb llicència professional i evitar així començar en categories inferiors, però el Sedan, el principal candidat, es va negar. Finalment l'escollit va ser el Stade Sant-Germain de Sant-Germain-en-Laye, a la regió parisenca i amb plaça a Segona. Aquí va néixer el París Saint-Germain, club que deu el seu "Sant-Germain" a una ciutat i no al famós barri parisenc.

Era la temporada 1970-1971 i el PSG va jugar aquell any a segona a la ciutat de Sant-Germain-en-Laye, i va aconseguir l'ascens a Primera. Però l'ajuntament parisenc, principal accionista del club, va posar com a condició que l'equip jugués al Parc dels Prínceps, acabat de remodelar i no en una llunyana 'banlieue'. La pressió va provocar un debat intern que va acabar amb un divorci: va néixer al París FC amb plaça a Primera Divisió i el PSG va tornar a començar tercera. I coses de la vida, va ser l'equip que va jugar a tercera el que va acabar guanyant el seu espai. El París FC va descendir en 1974, el mateix any del primer ascens del PSG a Primera. El 1978 va tornar a primera per jugar un derbi al Parc dels Prínceps amb el PSG –els dos van acabar amb empat–, però va descendir de nou sense gaire seguidors i sense rumb. Aquest club no tornaria a ser notícia fins a la fusió amb el Racing de 1982, fusió que va enviar l'equip a quarta divisió, per on ha deambulat traient jugadors del futbol base amb partits amb poc més de 500 persones a les grades. Ara juga a l'estadi de Charlety, al sud de París.

El PSG doncs, ja era a Primera, però encara sense gaire massa social ni estructura. Però el PSG estava destinat a mantenir una bona relació amb el poder. Creat per la Federació i l'Ajuntament, el club es va convertir en l'objecte de desig del 'gang des chemises roses' ('el clan de les camises roses'), un grup d'empresaris i bon vivants liderat per Daniel Hechter, un modista de 30 i pocs anys, i els seus amics, entre ells l'actor Jean-Paul Belmondo. Hechter va crear una imatge de club guanyador amb el suport de l'ajuntament, fitxant jugadors internacionals, apostant per un escut modern amb la Torre Eiffel i una samarreta vistosa que va dissenyar ell mateix.

Amb Hechter, el club va anar creixent, malgrat que el 1978 va ser sancionat per sempre per un assumpte de venda d'entrades al mercat negre. En el seu lloc va pujar a la llotja Francis Borelli, exfutbolista, editor, publicista que va continuar la feina del seu amic guanyant els primers títols (el primer va ser la final de copa del 1982 contra el Saint-Étienne de Platini) i aplegant cada cop més aficionats. Seguint una costum de Hechter, el club va pagar diners a aficionats joves per anar omplint les graderies, creant ambient però posant les bases per la creació dels temibles grups ultres del PSG, com el Kop of Boulogne, feu d'aficionats d'extrema dreta fascinants amb el fenòmen del 'hooliganisme' britànic.  Segons Nicolas Kssis-Martov, Jean Damien Lesay i Philippe Roizès, especialistes en violència als estadis de la revista 'So foot', tot va canviar el 1978, quan els aficionats que s'havien acollit a les ofertes per veure 10 partits per 10 francs, es van indignar amb un canvi de tarifes creant un grup d'animació destinat a ser un dels més violents de França.

Si controlar el PSG era sinònim de poder, controlar la graderia de l'estadi va passar a ser l'objectiu de les tribus urbanes que convertien el metro i els carrerons de la ciutat en un camp de batalla a finals dels anys 80. “Punks, skinheads, mods, teddy boys, fifties..lluitaven per cada espai. A finals dels anys 70 molts skins, punks o oi (barreja de punks i skinheads) anaven al camp” explica So Foot. I els 'skins' i 'casuals' de dretes es van fer amb el control, provocant que durant els anys 90, el club i el govern, amb un tal Manuel Valls participant en reunions, es potenciés la creació de grups a l'estadi formats per joves de barris perifèrics, molts d'ells immigrants, per modernitzar el club. El resultat va ser una guerra entre grups d'aficionats del PSG amb dos morts.

Després l'era de Borelli, el PSG va anar perdent capacitat per competir, superat per l'Olympique de Marsella de Bernard Tapie. A inicis dels anys 90 Canal + es va fer amb el control del PSG, i va convertir el club en un producte de primer nivell. Michel Denisot, un futur presentador de la cadena, va ser l'escollit per potenciar el PSG. Sota el mandat de Denisot es va construir el millor PSG de la història, amb els Lama, Ginola, Valdo, Raí, Le Guen i companyia sumant títols locals i europeus, i va derrotar el Barça o el Madrid en nits impossibles d'oblidar. El PSG va guanyar una Recopa, va plantar cara al Marsella i Canal + va pujar audiències. Era un producte perfecte que va durar una dècada.

La crisi de Canal però, va provocar la venda del club a Colony Capital, una empresa nord-americana, el 2006. Alain Cayzac, l’aleshores president del club, va ser un dels primers convidats a l’Elisi quan Sarkozy s’hi va estrenar el 2007 com a primer ministres francès...per comentar els fitxatges del PSG. Sarkozy, clau en la lluita contra els grups violents del PSG, sempre ha seguit el club i l'ha considerat un símbol de poder, com expliquen els periodistes Bruno Jeudy i Karim Nedjari al llibre 'Sarkozy côté vestiaires' (Plon, 2009).

Però destinat a ser sinònim de poder, el PSG va passar en poc temps a mans qatarianes. L'origen de l'operació de compra del PSG és una reunió del 23 de novembre del 2010 al Palau de l'Elisi amb el llavors president francès, Nicolas Sarkozy; el príncep Tamin bin Hamad al-Thani, i el president de la UEFA, Michel Platini. Sarkozy va proposar a Al-Thani invertir en el PSG, llavors en crisi, i Al-Thani va demanar el suport de Platini en la cursa per organitzar el Mundial del 2022. Platini, que inicialment donava suport a la proposta dels Estats Units, va votar a favor de la candidatura de Qatar. I aquest estat va comprar el PSG, com volia Sarkozy, l'estiu del 2011. Poc després, el fill de Platini, advocat, era contractat per Qatar Sports Investments. Tal com van explicar en el llibre 'Le PSG, le Qatar et l’argent' (Ed. du Moment, 2013), els periodistes Gilles Verdez i Arnaud Hermant.

En 40 anys, el PSG, club creat per l'Ajuntament, ha explicat la història de la ciutat: ha passat de mans de grans empresaris famosos, a mans d'una televisió quan es va viure el 'boom' dels drets televisius i les plataformes de pagament. I ha acabat en mans del Qatar amb la intervenció de Sarkozy. El PSG ha passat de ser aquell club del que es deia que el seu nom volia dir “Pas Sûr de Gagner”, a fitxar Ibrahimovic, Beckham, Cavani o Lavezzi. I aspirar a tot. El PSG va néixer per ser poderós. Però com li passa a França, li calen diners de fora per poder ser-ho.

Més continguts de