Parra, un autèntic heroi del futbol

Molt estimat a l'Espanyol, va ser considerat un dels millors defenses del Mundial del 1950

José Parra era un dels darrers supervivents d’un Mundial llegendari, el del 1950. Aquest defensa, nascut a Blanes però terrasenc d'adopció, membre d’una generació daurada de l’Espanyol, va formar part d’aquella fornada excepcional de jugadors que van portar la selecció espanyola fins a la quarta posició, la millor d’un equip espanyol fins al gol d’Iniesta.

Nascut a Blanes, criat al Poble-sec i fill d’immigrants murcians, Parra diuen que era un defensa amb una capacitat espectacular per ser fort quan calia, i moure’s amb elegància després. Segurament, com a conseqüència de la seva formació ofensiva. Parra era d’aquells que havia començat a jugar per manar al mig del camp, en camps de sorra, per acabar manant des de la defensa, iniciant la construcció del joc en una època en que molts equips buscaven la pilotada llarga.

Parra va jugar al Poble-sec, al Júpiter i al Terrassa, on treballava a una fàbrica tèxtil per si de cas, perquè els pares no veien clar que pogués guanyar-se la vida amb una pilota. I Parra, dels pares, va heretar la capacitat de sacrifici i treball. Va ser al Terrassa on va ser descobert per l’Espanyol. Tenia 22 anys. Parra, però, no va deixar de viure a Terrassa, on ha mort.

Inicialment era migcampista, però quan el 1950 va ser convocat amb Espanya, ja era defensa. Guillermo Eizaguirre i Benito Díaz, els encarregats de dirigir la selecció espanyola, el van fer jugar un partit clau de classificació a Lisboa contra Portugal. Malgrat que era jove, Parra va agradar i va pujar a l’avió cap a Rio de Janeiro, i va jugar gairebé tots els partits de la fase final, llevat d'aquell contra els Estats Units. Parra va ser contra Anglaterra a Maracanà, i va patir les genialitats de Leonidas quan el Brasil els va clavar un 6-1. Acompanyat del barcelonista Gonzalvo II, Parra va ser considerat un dels millors defenses del campionat. Ramallets, abans de morir, va comentar-me que "Parra ens va treure de molts problemes. Quan semblava que ens podien fer gol, apareixia ell i s’emportava la pilota tot tranquil. Semblava que no estigués mai nerviós". El porter, un dels darrers supervivents d’aquella aventura brasilera, també va veure com aquella cita li canviava la carrera i va mantenir una relació de cordialitat amb el defensa de l’Espanyol. Segons la premsa brasilera de l’època, Parra jugava "amb els peus com molts davanters d’altres equips". Era un defensa modern.

Parra va ser molt estimat a l’Espanyol, i es va convertir en una figura constant a Sarrià. No va poder guanyar cap títol, però era un Espanyol capaç de clavar un 6-0 al Barça. Era aquell Espanyol de Scopelli, tècnic revolucionari. En total, va jugar un total de 231 partits al primer equip. Curiosament, una llegenda del club, Zamora, va començar a fer-lo jugar de suplent amb el temps. Passats els 30 anys, va jugar dos anys al Cartagena –la terra dels pares–, abans de tornar a Catalunya, on seguia l’Espanyol amb passió malgrat que els darrers anys, Parra vivia gràcies a unes fites que li costava recordar. Per sort, ell mai ha estat oblidat.