Pep davant del mirall
Metafòricament es podria dir que Pep Guardiola va començar a guanyar la Premier League l’11 de desembre del 2016. Sí, la temporada passada. Aquell dia va ser l’endemà de l’esquinçadora derrota del Manchester City a Leicester (4-2). Als 20 minuts ja anaven 3-0. El conjunt del tècnic català ja venia estovat per dues derrotes anteriors i tres empats en els vuit partits de lliga immediatament precedents. Un rendiment inusual per a un equip de Pep Guardiola. Aquell daltabaix li va fer molt mal, per a joia de la majoria d’experts del futbol anglès. Ni la lliga espanyola ni l’alemanya havien vist Guardiola arrossegar-se per terra. Però, ei!, això és la Premier League, la lliga més potent i salvatge de totes! Ja es podia guardar el foraster el seu futbol de posició, de possessions llargues, d’atacs estàtics, que a Anglaterra, així, no se’n sortiria. Poques coses inquieten més els anglesos com eludir el que consideren una intrusió o imposició. Qui era aquell nouvingut que després de sucumbir a Leicester a sobre va admetre que no entrenava els tackles (entrades en la lluita per la pilota dividida)? Quin afront!
Ja se sap que enmig de múltiples adversitats és molt difícil ser fidel a les pròpies creences. I tota aquella ratxa erràtica va posar Guardiola davant del mirall: qui ets? Qui vols ser? En aquella situació, el tècnic podia haver fet fàcilment un pas enrere, intentar fer un copy-paste de les teories futbolístiques que encaixen més genuïnament amb el gust del futbol britànic. Però va decidir persistir en la seva idea de joc, potser recordant de Cruyff que ser lleial a un mateix és l’acte més gran de valentia.
Setze mesos després Guardiola ha posat el City al panteó dels millors campions de la història de la Premier. Més enllà de les estadístiques de domini de cada partit i dels rècords que encara pot assolir aquesta temporada el seu equip, el veritable triomf de Guardiola és que ha demostrat als anglesos que la seva idea també pot ser exitosa allà. Ja són vuit lligues guanyades en deu temporades com a entrenador.
La premsa anglosaxona ha publicat ara autèntics panegírics reconeixent l’estil i el llegat de Guardiola. Si continua així, fins i tot no estranyaria que els anglesos li acabessin oferint el càrrec de seleccionador nacional. Esclar que paral·lelament la crítica no descansa. Els mateixos que recorden que el City ha invertit més de 500 milions d’euros en fitxatges són els que confessen que els agradaria que Pep Guardiola entrenés un equip com el de Sant Esteve de les Roures per veure si se’n surt.
El mèrit de Guardiola és, però, tan evident que per això s’ha convertit en l’enemic comú d’aquells que no entenen el seu futbol o la seva significació política.
