Publicitat
Publicitat

Sense Pepe, s'acaba la ràbia

Diuen que a principis d'abril, Pep Guardiola va parlar amb Xavi Pascual, el mister del bàsquet, sobre com s'havia d'afrontar, en un play-off , el fet insòlit de jugar quatre vegades seguides contra un mateix equip. La comparació només serveix per a qüestions psicològiques, perquè en la tetralogia contra el Madrid cada partit pertany a una competició diferent i hi havia objectius diversos en joc. Xavi Pascual devia ensenyar-li la teoria, però la realitat és que a la pràctica en l'eliminatòria contra el Panathinaikòs la secció de bàsquet en cap moment no va saber superar la defensa enganxosa que va preparar Obradovic i que ens va apartar de la final four del Sant Jordi. Ni al Palau ni a Grècia, el Barça no va aconseguir, en cap dels quatre partits, que el millor jugador d'Europa ni tan sols pogués rebre una pilota. No tirava i no fallava perquè ni tan sols podia tocar-la.

A l'hora de plantejar els quatre partits de futbol, José Mourinho havia decidit que no es jugaria a futbol, que miraria que passessin els minuts i que si els seus jugadors robaven una pilota i podien fer un gol, sonaria la flauta. A la Lliga no li va servir, a la Copa va haver d'esperar a la pròrroga i ahir, com va dir ell en roda de premsa, el partit podia durar tres hores i acabar-se amb empat a zero. Però Pepe, quina benedicció, va ser expulsat quan faltava mitja hora de partit. Pepe, situat al mig del camp, multiplicant-se com un milhomes durant tres partits i mig, era la seva gran novetat tàctica. I efectiva. Amb Pepe rascant a la zona de construcció del Barça, un Madrid empetitit que avergonyeix el mateix Di Stéfano havia aconseguit anul·lar el Barça, trencar les triangulacions i va obligar durant tres partits que Messi pràcticament hagués de rebre a quaranta metres de porteria. I Pepe, per fer una planxa que era targeta groga, va veure una vermella directa que compensava les expulsions que la vida i els àrbitres li havien estalviat.

Ja tenen excusa

Mort Pepe, es va acabar el Madrid. El seu mig del camp va perdre força, l'equip va baixar en autoestima i la ràbia va saltar de la gespa a la banqueta i a la graderia. Ja tenien l'excusa perfecte per plorar. El Barça va tenir mitja hora per tocar, jugar amb més espais que no abans i marcar dos gols que ens acosten al nou Wembley. En el primer, Afellay va retratar Marcelo. En el segon, Leo Messi va guanyar, automàticament, la pilota d'or del 2011. A la mateixa porteria on Maradona va humiliar Juan José, a la mateixa on Ronaldinho va fer que l'aplaudís el Bernabéu, Messi va fer un gol que em va fer plorar.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT