Perdre la por a la profunditat
Tello com a receptor fix ben obert a la banda esquerra, Alexis exhibint mobilitat pel carril dret i Villa (o Messi des del minut 55) ocupant l'eix central de l'atac. Pels passadissos interiors, Xavi i Iniesta apareixent i desapareixent des del cercle central fins a la frontal de l'àrea. Com cops de puny sorpresa, Jordi Alba i Dani Alves cavalcant les dues bandes fins a acabar el camp per la línia de fons. Aquest va ser l'escenari de partit que va provocar la visita del Betis al Camp Nou i que va rescatar del calaix on estigués agafant pols la millor versió del Barça de Tito Vilanova. La profunda. La vertical. La que despulla inevitablement la seva defensa en les transicions. Però també la que trepitja l'àrea rival amb fam i fins i tot amb un punt de beneïda desesperació.
Els precedents amb Pepe Mel avisaven que el d'ahir seria un partit obert, dinàmic i valent. La proposta andalusa, com ho havia sigut fins i tot amb el Betis a Segona en una anada de Copa, assegurava una forta pressió en camp contrari i molt més que paciència defensiva i sortida en contraatacs. Fidel al seu estil, Mel va sortir a buscar el Barça quan Pinto iniciava el joc, i va provocar una igualtat numèrica més que delicada en zona de risc. La falta de precisió amb els peus del porter blaugrana, sumada a la poca tensió defensiva de l'última línia, va generar el pànic al Camp Nou amb el gol de Pabón al primer minut de joc després d'una errada en la sortida.
Convicció i paciència
Però, tot i venir d'una setmana negra -molt negra-, l'equip va saber gestionar el desavantatge i va fer com si res. Es va posar en mans dels millors (Xavi i Iniesta) i va començar a activar les seves peces d'atac. L'aposta de Tito Vilanova era clara: màxima profunditat i amplitud en el trio ofensiu. Tello, empès per Iniesta en conducció i protegit pel dos contra un que, sempre que podia, intentava oferir-li Jordi Alba, va començar a accelerar per la banda per desfer-se del marcatge de Javi Chica. Els canvis de ritme del del planter van donar sortida al Barça, que va trobar en les seves passades rases enrere un bon camí per trencar la defensa del Betis. Entrant en diagonal des de la dreta, Alexis aprofitava els desmarcatges de Villa per arribar al segon pal com a opció residual de remat. De la seva convicció i capacitat d'anticipar va venir l'1-1 que va alimentar la fe del Barça.
L'equip blaugrana, convençut dels seus arguments ofensius, va alliberar-se de la por als contraatacs bètics i va abocar-se a la porteria d'Adrián. Villa com a home rematador, Tello fent molt més que d'extrem i Iniesta i Xavi actuant d'interiors arribadors van fer mèrits per matar el partit, però la falta d'encert va condemnar l'equip abans del descans. De fet, un obús de Rubén Pérez va tornar a ficar la por al cos a l'afició blaugrana, que va menjar-se l'entrepà amb un incòmode 1-2.
Profunditat, més Messi
El pas per vestidors no va canviar la intenció de joc al segon temps. El Barça va entendre que aquesta Lliga la té a la butxaca des de fa setmanes gràcies al fet de ser profund i vertical. Al fet de dominar l'intercanvi de cops. Al fet de mirar la porteria rival amb alegria, amb llibertat i sense por de perdre la pilota i que el rival munti un atac en tres segons. El Betis ho va fer, amenaçador. Però el Barça ja rodava sol. I havia recuperat Messi, última peça per seguir atacant com si el món -o la Lliga- s'acabés demà.
