Política i esport
Des de sempre l'esport i la política han anat agafats de la mà. Equips amb aficions de dretes o d'esquerres, catòlics o protestants, afins al règim o a l'oposició... Els aficionats han aprofitat la llibertat que els donen les graderies d'un camp de futbol o d'un pavelló per expressar el que al carrer sembla més perillós de cridar o defensar.
El Barça n'és un clar exemple. Durant el franquisme era un dels pocs llocs on la gent podia mostrar la seva bandera catalana, animar en català i defensar uns ideals concrets. Aquest sens dubte és un dels motius pels quals el Barça sempre ha estat més que un club.
Un cop va tornar la democràcia, el conjunt blaugrana ha anat igualment lligat a Catalunya i a la seva catalanitat. Fins al punt d'incloure la senyera a la samarreta o fer publicitat de Catalunya en alguna gira asiàtica. I és gairebé norma obligada a la història culer que quan un jugador celebra un títol ha de dir allò de "Visca el Barça i visca Catalunya". I si ho acompanya amb alguna paraula o altra en català, molt millor. I tot plegat fa que es barregi política i esport. Però en som conscients i no ens n'amaguem pas.
I lògicament, a Espanya també ho veuen i ens ho critiquen constantment. Però la gran sorpresa va ser veure que ells, en el fons, són iguals que nosaltres. O pitjors. Després de la final de la Copa del Rei de bàsquet al Palau Sant Jordi en què el Madrid es va proclamar campió, es van posar a cantar Que viva España al mateix vestidor. Jugadors de diverses nacionalitats cantant la cançó de Manolo Escobar. Per què? Segons ells, no són dos equips espanyols? Per què busquen diferenciar-se? Us imagineu una final de copa entre el València i el Llevant, i que quan guanya un dels dos es posa a cantar allò de " Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del amor... " Oi que no tindria cap sentit?
Per primera vegada se'ls ha vist el llautó. Han fet el pas de polititzar una victòria. I que ens vagin criticant, tant li fa. Nosaltres tenim clar que quan barregem política i esport ho fem conscientment i buscant-ne un rèdit. Ells, en canvi, ho fan sense adonar-se'n. Implícitament ens donen la raó. Gràcies.
