Prendre decisions

A mesura que ens fem grans ens adonem que la vida es tracta de prendre decisions. Cada vegada més i més complicades. I podem trobar excuses, autoconvence’ns que ens han obligat a fer una cosa o una altra, però en el fons les decisions les acostumem a prendre sols. Tant quan surten bé com quan va tot malament. Rafa Benítez, per exemple, és lliure de posar l’equip titular del Madrid. I guanyin o perdin, el facin fora abans o després, haurà pres les seves decisions. El problema és que segurament no ha fet el que voldria. Posaria la mà al foc que últimament no fa el que ell creu que ha de fer, sinó el que convenç els seus amos. I marxarà amb la consciència intranquil·la. O el faran marxar, per entendre’ns. En canvi, tot i que les comparacions són odioses, Guardiola després dels seus dos primers partits com a tècnic del Barça -quan només havia tret un punt de sis- tot i les pressions va voler seguir amb les seves idees. I va acabar guanyant tots els títols. Fidel a ell mateix fins al final. Decisions.

Florentino decideix molt, massa fins i tot. L’entrenador, els fitxatges, les baixes, els comunicats, les estratègies... Ell va decidir que Benítez fos l’entrenador i ara és qui ha de decidir quan el farà fora. El compte enrere va començar després del 0-4 del Barça i tot és qüestió de temps. Però quan algú marxa s’ha de posar algú altre, i això correspon a una altra decisió que no està gens clara: Mourinho, Zidane, Víctor Fernández, Capello... Però l’equip tampoc perd. No faràs fora un entrenador que acumula 13 gols a favor en dos partits. Decisions. Però tant Benítez com Florentino tenen temps per meditar abans de prendre una decisió. Un àrbitre no. Ho ha de fer en mil·lèsimes de segon, en un estadi ple de gent i amb milions de persones veient-ho per televisió. En aquell precís moment, sense marge de rectificació ni molt menys de repetició, ha de decidir. I el més curiós de tot és que són aquestes decisions les que acaben condicionant la resta.