Punys alçats, peus descalços

Tommie Smith i John Carlos van patir tota la seva vida les conseqüències pel seu gest reivindicatiu del 1968

El 9 d’octubre del 2006, la solitària campana de l’Ajuntament de Williamstown, un antic poblet engolit amb el pas del temps per la ciutat de Melbourne, tocava a morts. Centenars de persones esperaven a fora de l’edifici per acomiadar-se de Peter Norman. Quan el fèretre amb la bandera australiana va sortir de l’edifici, dues de les persones que el portaven sobre les espatlles eren John Carlos i Tommie Smith.

El 16 d’octubre del 1968, fa 50 anys, Tommie Smith, Peter Norman i John Carlos, en aquest ordre, van pujar al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic després de guanyar les medalles als 200 metres lliures. “Estava segur que l’or seria cosa de Tommie Smith, que de fet va batre el rècord del món, i jo guanyaria la plata. Però Norman va ser més ràpid i vaig acabar tercer”, bromeja encara John Carlos, un fill de Harlem amb arrels cubanes. Tant ell com Smith, un noi californià, havien parlat els dies anteriors als Jocs sobre la possibilitat de protestar contra “el racisme institucional als Estats Units”. “Havien matat Martin Luther King poc abans. Així que vam decidir que en cas de pujar al podi ho faríem amb guants negres, per simbolitzar la força, cadenes per simbolitzar la història dels esclaus i sense sabates, però amb mitjons negres, per simbolitzar la pobresa”, va explicar fa poc Smith. Però abans de la cerimònia d’entrega de medalles van adonar-se que John Carlos s’havia oblidat del seu parell guants. “Norman ens va proposar que féssim servir un guant cadascun. Un l’esquerre i l’altre el dret. I ens va explicar que també volia protestar i per això portaria una xapa del Projecte Olímpic per als Drets Humans, amb què va pujar al podi”. Aquell gest va marcar per sempre més la carrera de tots tres. “En tornar als Estats Units ens van dir de tot i no ens van deixar competir mai més a escala internacional. Va costar trobar feina. En Norman també va patir. A Austràlia deien que era un traïdor i quan va aconseguir la marca necessària per competir als Jocs del 1972 el van deixar fora. Era un noi blanc australià de bona família, tenia la vida solucionada. S’hauria pogut estalviar el gest. Però va ser valent”, va explicar John Carlos el dia del funeral del seu company australià, ara fa 12 anys.

Reconeixement

“Aquella protesta silenciosa va despertar consciències i va ajudar a obrir camins”. El desembre del 2016, John Carlos i Tommie Smith van escoltar aquestes paraules de Barack Obama en una acte en què van ser convidats a la Casa Blanca a encapçalar la representació nord-americana que se n’anava als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. “El Comitè Olímpic encara ens deu una disculpa, però per dies com aquests ha valgut la pena tant de patiment”, va explicar Carlos, després de fer-se una selfie amb Obama. I és ben cert que després dels Jocs de Mèxic, tant Tommie Smith com John Carlos van patir per trobar feina.

Tommie Smith (Clarksville, 1944) havia nascut a Texas en una família conservadora. Gràcies a l’atletisme va poder estudiar a Califòrnia, entrant a l’exigent equip de velocitat de la Universitat de San Jose. Smith ja era el millor atleta del món en els 200 metres el 1967, quan la Guàrdia Nacional es va desplegar en ciutats com Detroit i Newark per controlar la revolta de milers de ciutadans que protestaven contra les agressions policials a joves de color. Smith, que formava part del Cos de Reserva, en què estudiants eren formats militarment, es va despertar i va abandonar el cos. El gener del 1968, tant Smith com l’atleta Lee Evans van explicar a la revista Track and field news que lideraven una proposta per boicotejar la presència d’atletes negres als Jocs Olímpics.

Aquell article va arribar a mans de John Carlos, el millor velocista en els 100 metres lliures. Carlos (Nova York, 1945) havia sortit de Harlem per competir per a l’East Texas State University, però després de sumar èxits i baralles amb els seus entrenadors, que l’havien definit com “un cavall guanyador”, va tornar al seu Harlem natal, on va participar en una reunió d’esportistes amb Martin Luther King a l’Hotel Americano. Hi van ser presents estrelles de la NBA com un jove Kareem Abdul-Jabbar, el primer jugador de beisbol professional negre, Jackie Robinson, més de 30 olímpics i l’equip de rem de Harvard; un equip format per joves blancs de bona família. La idea era fer un boicot contra el president del Comitè Olímpic Internacional, el nord-americà Avery Brundage, el mateix home que el 1936 havia defensat no boicotejar els Jocs a l’Alemanya nazi el 1936. Ara, Brundage volia convidar als Jocs de Mèxic Sud-àfrica i Rodhèsia, dos estats racistes. Al final, Brundage va cedir i no els va convidar, 20 dies després de l’assassinat de Martin Luther King.

Acció i repressió

Carlos i Smith, doncs, van volar a Mèxic, tot i que Carlos s’ensumava que ja estava patint represàlies, perquè l’havien deixat fora de l’equip dels 100 metres malgrat que era el millor en aquesta especialitat. De fet, el dia que van marxar cap a Mèxic el Comitè Olímpic nord-americà va enviar Jesse Owens per parlar amb els atletes negres. Owens, el gran heroi dels Jocs del 1936, els va recomanar “no crear problemes”: “Si ho feu patireu per sempre més”. Owens sabia de què parlava, perquè Brundage l’havia deixat sense competir, marginant-lo durant dècades, per haver intentat controlar la seva carrera. Però tant Carlos com Smith no li van fer cas i van preparar la seva silenciosa protesta. I precisament seria Brundage qui perseguiria els dos atletes rebels: els van treure l’acreditació d’esportistes, donant-los 48 hores per abandonar Mèxic després de veure els seus punys rebels al podi. Els dies següents, Bob Beamon va pujar a rebre la seva medalla d’or del salt de llargada amb els pantalons arremangats, per mostrar uns mitjons negres. I als 400 metres, Lee Evans, Ron Freeman i Larry James van pujar al podi amb boines dels Panteres Negres.

Però Carlos i Smith havien sigut els primers. I s’havien convertit en símbols que calia silenciar. No van competir més. La dona de Carlos es va suïcidar al cap d’uns anys, tipa dels problemes del marit, que va caure en el parany de l’alcoholisme quan va acabar fent de guàrdia de seguretat de pubs. A Smith no el van deixar entrenar a la Federació, forçant-lo a un llarg pelegrinatge per instituts de tot el país, on feia de professor d’educació física. No va ser fins al 2016 quan, amb Obama, van poder entrar com a herois a la Casa Blanca. Aquell dia Smith va afirmar: “Queda molt camí per fer cap a una societat més justa”. Mesos després, Trump guanyava les eleccions.

Més continguts de