Puyal i l’excel·lència
Joaquim Maria Puyal està en forma. Després de quaranta temporades -quaranta!- explicant per ràdio tots els partits del Barça, aquest any se’l nota amb una implicació, concentració i ganes de gaudir de cada transmissió que van més enllà de la seva professionalitat i la permanent recerca de la perfecció que tots els oients -fidels o passavolants- li reconeixem. Escriure això d’algú que ha tingut sempre el segell de la qualitat com a bandera és gairebé una redundància. Però, sincerament, penso que aquesta temporada està posant-hi encara una mica més el coll.
Així, els seus davantals de La TDP sovint esdevenen una reflexió original sobre el Barça. Diu coses noves, ben expressades i, més difícil encara, que fugen del corrent d’opinions dominants que, en aquest periodisme en què tothom es marca de reüll, s’ho enduen tot riu avall. Abans del darrer partit a casa (l’exhibició contra el València), en Puyal va preguntar-se per què al Barça li exigim sempre l’excel·lència en tots i cadascun dels partits. Una exigència, deia ell, que no reclamem ni trobem en cap més àmbit de la vida. Més enllà de riure amb la vintena d’exemples quotidians que va trobar (“Demanem un cafè amb gel i ens porten un cafè amb llet”) i d’aplaudir que algú amb la seva independència culer digués que ja està bé de no perdonar-n’hi ni una a un equip que portava vint-i-molts partits sense perdre, la seva idea em va suggerir una pregunta. Per què passa? Per què hem arribat a aquest nivell d’hipercrítica i de sobreanàlisi? Després d’una setmana de rumiar-hi i de guixar i tatxar molts factors diversos, m’inclino a apostar per una causa fonamental més enllà que, amb l’espectacle de l’última dècada, se’ns ha tornat el paladar fi: avui veiem tots els partits del Barça, a casa i a fora, de qualsevol competició.
Des del 2002, els qui paguem per veure futbol hem tingut l’oportunitat de saber què passa quan juguem a Màlaga o Vallecas. Abans, si el fang del Plantío, la pluja del Sadar o un arbitratge pèssim a Sarrià eren factors que determinaven un partit, no ho vèiem. Aleshores, ens quedava el resultat. Potser el Puyal ens parlava d’un partit avorrit, però tan sols valoràvem la victòria fora de casa. No vèiem si Rexach buscava l’ombra, si Cruyff s’esborrava o Ronaldo feia la migdiada. Ara tot queda vist, a l’instant, per tothom. Tant de bo -deu pensar Alves- el seu partit a Llevant no l’hagués vist ningú. El gran mèrit, al capdavall i a desgrat de la cançó clàssica, és que la tele no ha matat l’estrella de la ràdio.
