Quatre viatges per entendre dos clubs singulars
Rufete ha arribat a ocupar fins a cinc càrrecs entre l’Espanyol i el València
BarcelonaPoques persones com Francisco Pérez Rufete coneixen tan bé la singularitat de dos clubs amb la personalitat de l’Espanyol i el València, que s’enfronten aquest diumenge a l’RCDE Stadium. L’alacantí, actual director de futbol professional espanyolista, suma 11 cursos entre les cinc etapes diferents en dos clubs que ja coneix des de la gespa i els despatxos.
La primera estada a la capital del Túria va ser el 2001, quan el València va pagar 8,1 milions més Gerardo al Màlaga per un extrem de 25 anys que no va trigarr gaire a fer-se seva la banda dreta de Mestalla. En cinc cursos hi va disputar 180 duels que li van servir per alçar dues Lligues, una UEFA i una Supercopa d’Europa. El 2006, amb gairebé 30 anys, Quique Sánchez Flores va deixar-li clar que no comptava amb ell anunciant que no viatjaria a Ermelo per fer la pretemporada amb la resta de l’equip. “No m’ha agradat la manera com s’han produït els esdeveniments perquè crec que jo he sigut correcte i es podria haver evitat”, va lamentar el jugador en el seu comiat, en què va demostrar el sentiment adquirit en aquells cinc anys: “Jugar al València és com quan a un animal se li posa un segell: et marca i no ho pots oblidar”. Obligat a buscar-se una sortida, Rufete va atendre amb bons ulls la trucada de Paco Herrera, aleshores director esportiu espanyolista.
Titular a la final de Glasgow
L’Espanyol, on va arribar amb cartell d’estrella, el va incorporar lliure, i li va oferir un contracte per tres cursos. “El projecte m’omple. El club està fent bé les coses. Pot ser que vingui com una estrella, però després ho hauré de demostrar sobre la gespa”, va confessar en la seva presentació com a nou jugador espanyolista. Rufete va assegurar que volia seguir “sent tan competitiu com sempre, aportar experiència i seguir creixent”. I exactament això és el que va fer en els 74 partits que va disputar entre el 2006 i el 2009. La seva primera etapa al club periquito va arrencar amb derrota a la Supercopa d’Espanya contra el Barça, l’equip contra el qual va anotar el seu únic gol amb l’Espanyol. Tot i l’edat amb què va aterrar, amb Ernesto Valverde va arribar a ser una peça important en l’equip que va caure a la final de la UEFA de Glasgow contra el Sevilla, però el seu pes específic va anar baixant i l’últim curs -l’últim a Montjuïc-, era utilitzat com un revulsiu des de la banqueta. Després d’ajudar a salvar l’equip en un èpic final d’un curs agònic, Rufete va fer les maletes, un cop finalitzat el contracte, rumb a l’Hèrcules alacantí.
El següent viatge cap a València el va fer com a responsable del futbol base el juliol del 2013. Va ser una etapa breu, gairebé per accident, per la destitució de Braulio Vázquez cinc mesos després. Va assumir un nou rol al club, el de mànager general esportiu. La seva gestió com a nou home fort en la confecció de la plantilla va ser impecable: en els 19 mesos que va exercir aquest càrrec, Rufete va ser l’encarregat de refer la plantilla de cap a peus. Primer va col·locar jugadors amb sous molt alts i poc compromís i rendiment per valor de 60 milions. Després va apostar per joves amb capacitat per revaloritzar-se, que van costar 153 milions i pels quals el club ja n’ha obtingut 171, 18 més. El València, a més, va tornar a la Champions el 2014, després de dos cursos d’absència.
Lim, un model oposat al de Chen
L’alegria, però, li va durar ben poc a l’alacantí, que va veure com Jorge Mendes, actuant com a mà dreta des de l’ombra del propietari del club, Peter Lim, feia i desfeia a l’entitat valencianista. El portuguès va propiciar la destitució de Pizzi i el fitxatge de Nuno Espirito Santo, un moviment que va frustrar l’arribada de joves talents que Rufete i Amadeo Salvo tenien lligats, com Rulli, Umtiti, Rudiger, Imbula, Augusto Fernández o Ferreira Carrasco “per menys de 40 milions”. El fitxatge frustrat de Rodrigo Caio -finalment descartat per problemes físics- va acabar de distanciar les parts, i Salvo i Rufete van deixar el club.
Tres anys després, l’alacantí torna a treballar per a un empresari asiàtic, Chen Yansheng, però ho fa amb un entorn totalment diferent: ell i Òscar Perarnau, que el va recomanar, són els encarregats de confeccionar amb llibertat i sense imposicions una plantilla, la de l’Espanyol, amb només un límit, l’econòmic. Com va fer el 2006, arriba il·lusionat, preparat per impulsar “un projecte de planter que sigui fort a nivell nacional i internacional. La gent ha de sentir el club, hem de crear una mentalitat guanyadora”, va dir. De nou, té tres anys de contracte per fer-ho.
