Diu Rakitic, en una entrevista concedida al programa televisiu Universo Valdano, que està trist com la seva filla quan li prenen les joguines. La del croat és la pilota, i aquesta temporada l’hi deixen tocar poc, perquè a Valverde i als culers ens han portat una joguina holandesa més nova i, en teoria, una versió evolucionada. És llei de vida, tot i que costa no empatitzar amb els sentiments d’un professional impecable.

Diu molt de la intel·ligència del croat que comprengués amb naturalitat que passava de ser cap de cartell al Sevilla –i ara a la selecció subcampiona del món– a un gregari de luxe i, dit a l’engròs, que li tocaria fer tots els quilòmetres que no recorre Messi a la seva banda quan cal defensar. Rakitic ha encarnat durant cinc anys l’equilibri i, tot i tenir un perfil ben diferent al de Xavi, ha de quedar per al seu orgull no haver desentonat en la partitura blaugrana com ho han fet altres migcampistes que han arribat després.

En coordenades diferents, el seu cas em recorda –en la setmana de l’anunci de la seva retirada– el de David Villa, que va abandonar el rol de davanter centre que tenia al València per convertir-se al Barça en un fals extrem que donava a la millor versió del Pep Team amplitud, profunditat i gol. Honor als secundaris que potencien les virtuts d’un col·lectiu i respecte pels que saben ocupar el seu lloc sense fer escarafalls.

Ni tan sols ara que li van mal dades, no ha sortit cap queixa –en públic– de la boca de Rakitic. Afirma que confia en les seves possibilitats, deixa clar que no vol quedar-se al Barça i a Barcelona per passejar-se per la platja i explica que segons quines situacions s’han d’acceptar més que no pas entendre-les. Però no apareix en el relat de la seva situació el qualificatiu injust, tot i que els mecanismes de l’equip no són ara per ara millors que quan ell era a la gespa, i malgrat que no deu entendre per què molts dels seus companys han vist complerta la promesa de renovació que els va fer Bartomeu mentre que ell no.

En tot cas, celebro que quan Ernesto Valverde decideix donar uns minuts –generalment mal païts per un futbolista en un moment baix de confiança– al futbolista internacional croat, el públic del Camp Nou el rebi amb un entusiasme retroactiu i agraït. El més lògic, si volem quadrar els comptes i que Riqui Puig vagi tenint espai al primer equip, és que Rakitic marxi al mercat d’hivern. Però tant de bo tots els fitxatges que arriben al Barça ho fessin amb una generositat futbolística i una actitud tan exemplar com les que ha tingut Rakitic.e