21/10/2011

Reflexions sobre els cent dies de Ramon Condal

2 min

L'actualitat és tossuda i antiperica. La nostra lluita per fer-nos un forat en les notícies del dia és inútil. Ahir es van complir els primers cent dies del mandat de Ramon Condal com a president de l'Espanyol. Però el final d'ETA i la mort de Gaddafi han deixat aquesta important efemèride en un segon pla. No obstant això, des d'aquest racó dissident em puc permetre una reflexió un cop completat el període de gràcia.

Avaluar l'acció de govern d'un president de futbol és complex. Ho és, sobretot, perquè no tenim model. Si mirem els nostres veïns, ens trobem un president que fa del silenci el seu únic valor i alguns expresidents visitants habituals de la Ciutat de la Justícia. Si ens fixem en la seva franquícia a Madrid, el resultat és tant o més desolador: ni el rei del totxo ni els seus antecessors són un bon exemple. I ja no parlem de la interminable llista de personatges encapçalats pels Del Nidos, Gils i Loperas. De fet, comparat amb tots aquests, Condal és un gran president.

Però la referència més directa és Sánchez Llibre. Des d'aquesta perspectiva, no tinc cap retret a fer al nou president. Aquests cent dies han estat, substancialment, iguals a com haurien sigut si no s'hagués produït cap canvi. Amb Dani de president, Osvaldo estaria fent amics a Roma, Luis García ens hauria enfonsat la moral a Saragossa, el Madrid ens hauria golejat, ens faltaria un 9 solvent i estaríem amb la incògnita de si la porta del mercat d'hivern seria d'entrada o de sortida. I tot això amb un valor afegit: l'absència de carisma i de populisme. Sé que part de la massa perica ho viu diferent, però tenir un president que no dóna la feina feta als guionistes del Crackòvia i que se sent incòmode a l'hora de menjar llegums rodejat de penyistes, crec que és un valor positiu.

Ramon Condal em transmet la imatge, i no només la imatge, de ser un gran botiguer. I ho dic com a valor positiu, especialment en la conjuntura actual. Perquè només des de la mentalitat del que sap que no es pot gastar el que no es té i que s'ha de tornar el que es deu, el futur de l'Espanyol és viable. Austeritat i racionalitat.

I des d'aquests principis, cal confiar en tres factors. En primer lloc, que algú posi ordre en el caos econòmic dels clubs de manera que els que estan fent més esforç de contenció, com ara l'Espanyol, no en surtin perjudicats. En segon lloc, un repartiment del pastís televisiu més just. I finalment, però no menys important, donar marge a l'expertesa dels professionals: Collet, Salvatella, Planes i, sobretot, Pochettino.

stats