Respecte i perspectiva per canviar el joc

BarcelonaIndividualisme, capitalisme extrem i precarietat de valors. Si l’esport ha de ser un reflex fidel de l’actual societat, amb un auge generalitzat de les polítiques d’ultradreta, la pilota té problemes. El context requereix identitats fermes per remar a contracorrent. Sense valentia, els clubs són presoners de les tendències i dels socis. Allunyar-te de la teva massa social posa en perill l’estabilitat empresarial. Ser poc popular és arriscar-se massa. Seguir fil per randa la praxi dels teus aficionats, l’extrem oposat, també. L’esport ha d’aspirar a ser reivindicatiu entre l’entreteniment. Les xifres que arrossega -personals i econòmiques- reforcen el seu altaveu mediàtic. Els discursos dels jugadors, l’eslògan d’una samarreta d’entrenament o el gest de la celebració d’un gol es converteixen en fenòmens de masses.

Pesos pesants de la indústria, com la NBA i la NFL, van entenent les regles del joc. Els temps canvien i l’evolució és equitativa. El ritme al futbol és lent, massa lent. L’esport rei manté un elitisme malentès que l’ancora a dècades passades. Que Mesut Özil denunciï racisme en el cor de la Federació Alemanya, timó d’Europa, és revelador. El migcampista de l’Arsenal posava fa uns mesos el focus en la normalització dels jugadors immigrants, amb doble nacionalitat. “Als ulls dels directius, soc alemany quan guanyem i immigrant quan perdem”, va dir l’esquerrà en l’escrit de renúncia al combinat germànic després de Rússia 2018. No és un cas aïllat. La discriminació per religió, color de pell o nacionalitat existeix, en una escala menor, sense episodis tan evidents com els crits multitudinaris de “Mico, mico” a Samuel Eto’o, Marcelo i Dani Alves, per retallar la llista d’exemples. Haver assumit que esport i insult van de bracet mereix una reflexió a banda. S’intenta ofegar la tendència, però els esforços són a mig gas. Les diferències no s’accepten, s’increpen. “És impossible que un futbolista es declari homosexual. Els seguidors no estan preparats”. El barceloní Héctor Bellerín assegurava a The Times que rep insults de manera habitual per dur els cabells llargs. La radiografia social que fa és, tristament, la realitat. Són pocs els futbolistes que accepten públicament la seva homosexualitat. Collin Martin, dels Minnesota United FC, va ser l’últim a anunciar-ho a través de les xarxes socials, aprofitant el Dia de l’Orgull. Amb normalitat, sense sensacionalismes, com la internacional espanyola de bàsquet Laura Nicholls, fent un post a Instagram declarant-se a la seva parella.

Reivindicar la igualtat

Les disciplines femenines són el banc, en singular, de les reivindicacions més profundes. Les professionals lluiten pel reconeixement esportiu, sovint negat, i condicions mínimes, com un vestidor propi, sous dignes i el repartiment equitatiu dels beneficis d’un campionat. L’esport és masclista perquè s’ha construït al voltant d’icones masculines. És un llegat lògic que s’ha de polir.

“Perquè les dones tinguem més, els homes han de perdre privilegis. És així, encara que no ens agradi. Els canvis no han d’implicar situacions precàries. Sembla un discurs feminista, que és una paraula que genera por, però són faves comptades”, explica Andrea de la Torre, capitana del KH-7 Granollers. La campiona dels Jocs Mediterranis amb el combinat estatal va ser una de les jugadores que van aixecar la veu aquest estiu demanant un tracte més equitatiu als mitjans públics. El share no pot ser l’excusa. No hi ha oferta sense demanda, ni fidelització sense apostar regularment pel producte.

De la Torre defensa que cal fer un pas endavant global, des d’una posició fredament raonada. “Els homes i les dones tenim diferències i similituds, que fan que homes i dones acabin sent diferents i iguals, però irreductiblement. És a dir, necessitem el mateix, però no de la mateixa manera. Necessitem models diferents per arribar a objectius comuns. Només així, i amb temps, aspirarem a aquesta igualtat”, assegura.