THE NEW YORK TIMES / NOVA YORK.La nit de dimecres va ser diferent a l'Open dels Estats Units: Andy Roddick era al mig de la pista blava de l'estadi Arthur Ashe amb un micròfon a la mà, mentre la suor li gotejava per la visera de la gorra. Andy Roddick acabava de perdre contra Juan Martín del Potro el seu últim partit abans de retirar-se del tenis en actiu. Ell, que ha estat durant molt de temps el líder del tenis nord-americà. Un campió que destacava tant per la seva ètica de treball i el seu enginy com pel seu servei ràpid i eficaç.
Aquesta ha estat la seva combinació durant 12 anys, un període en què ha guanyat 612 partits individuals i 32 títols, incloent-hi l'Open dels Estats Units del 2003. Prou temps per arribar a ser el número 1 de l'ATP i jugar quatre finals de Grand Slam més (que va perdre): tres a Wimbledon i una altra a Flushing Meadows el 2006. Prou temps per comprometre els seus interessos personals per jugar la Copa Davis, una competició que va guanyar el 2007.
Roddick va impactar amb força al circuit professional quan s'acabava l'última gran generació nord-americana de Pete Sampras i Andre Agassi. Roddick mai va arribar tan amunt com ells, però es va guanyar el públic. Sense ell, una nova generació de tenistes nord-americans han de fer-se espai. I no és una generació tan bona: John Isner és desè a l'ATP i Mardy Fish 25è. "Crec que l'Andy ha de mirar cap enrere i se sentirà molt orgullós", va dir Pete Sampras.
Roddick, cap de sèrie número 20 i de 30 anys, va jugar amb l'agressivitat que sempre li han demanat els tècnics. Un últim acte amb els seus detalls personals: el gir de la raqueta abans de servir, inflar les galtes abans de colpejar la pilota i demanar poc la tovallola malgrat suar molt. Competitiu fins a l'extrem, Roddick va topar amb un Del Potro que, com ell, també va guanyar l'Open dels Estats Units quan tenia només 20 anys, el 2009.
Del Potro va ser el primer a ser entrevistat a la pista després del partit, però ràpidament va cedir la paraula a Roddick, que, amb la seva dona, Brooklyn Decker, plorant a les grades, no va trobar les paraules que sempre ha tingut. "Per primer cop a la meva carrera no tinc clar què dir -va dir-. Déu meu. Per on començo? Des que era un nen he vingut a aquest torneig i va ser un honor seure on tots vostès estan asseguts avui per veure els grans campions. He gaudit cada minut a l'Open dels EUA". A la conferència de premsa posterior, Roddick va admetre que el seu gran orgull és "haver lluitat cada punt". El seu únic títol de Grand Slam va arribar a l'Open dels Estats Units el 2003, el mateix any que va acabar número 1 i només un any després de veure com Sampras guanyava el 2002 l'Open dels Estats Units en el seu partit final. Però la transició del tenis posterior va caure de la banda de Federer i Nadal. Però Roddick mai es va rendir, com en aquella final de Wimbledon del 2009 en què va caure al cinquè set per 16-14. "És un campió. La història dirà que va fer-se un nom en plena època daurada del tenis, sense rendir-se", opina Andre Agassi.
L'adéu de Roddick deixa el tenis nord-americà sense estrelles individuals d'homes. Ell és l'últim americà que ha guanyat un títol de Grand Slam, i cap tenista dels que queden al circuit ha arribat mai a una final dels quatre torneigs grans. "És trist. L'Andy era l'únic gran tenista nord-americà. Amb tot el respecte, els altres no són com ell. Esperem que Isner tiri endavant", opina Sampras.
