FUTBOL

Mor Paolo Rossi, l'home que va tocar el cel i va fer plorar milions de persones a Sarrià

Màxim golejador del Mundial del 1982, el toscà simbolitza tota una època a Itàlia

Paolo Rossi aixecant la Copa del Món a Espanya 82

Paolo Rossi no era un home atractiu. Tampoc era lleig, però cap italià ha trencat tants cors com ell. A Barcelona parlar de Rossi encara és recordar adults plorant. El 5 de juliol del 1982 tres gols seus van permetre a Itàlia derrotar el Brasil al vell estadi de Sarrià, on centenars de catalans intentaven imitar el ritme dels aficionats brasilers. Aquella selecció brasilera simbolitzava el futbol més bonic. Ningú dubtava que a més de jugar bé guanyarien el Mundial amb homes com Sócrates i Zico. Però Itàlia els va derrotar amb tres gols de Rossi, aquell davanter una mica desmanegat i amb cara de qui passa fam. I milions de persones, per tot el continent, van plorar.

Paolo Rossi ha mort als 64 anys i ara qui plora és tot el món del futbol. També al Brasil, on s’ha produït aquell estrany fenomen d’acabar simpatitzant amb el botxí, ja que et recorda velles batalles. Feia anys que patia una malaltia i ha mort a l’Hospital de Siena, a la seva Toscana natal. El seu palmarès fa goig, tot i que també va protagonitzar escàndols. Uns quants, encara que els gols sempre van pesar més. Pablito, com era conegut, havia nascut per cridar gol. Amb aquella empenta de qui no és el més ràpid ni el més fort ni el més tècnic però té més cor que els altres. Un esperit competitiu molt toscà, aquesta terra on existeixen competicions centenàries entre els barris de les grans ciutats en què no s’accepta perdre. Com deia Curzio Malaparte, el toscà pot arribar a ser poc desitjable, sempre irònic, sempre competitiu. I Rossi, com Malaparte, era nascut a Prato, una ciutat industrial a pocs quilòmetres de Florència.

Rossi era fill dels camps de futbol dels oratorios, la gran escola esportiva italiana durant dècades. "Ara els nens ja no juguen al carrer, ja no juguen darrera l’ oratorio", es queixava ell mateix no fa tant. Els primers gols es feien al pati de darrere de l’església, tacant els murs sagrats a cops de pilota, espantant avis i àvies vestits de negre amb els crits. Rossi era fill del futbol de carrer, en un petit barri més agrícola que industrial de Prato, on el seu pare ja havia sigut un bon futbolista en un equip anomenat Santa Lucia. I ell va acabar destacant tant que el va fitxar el Cattolica Virtus de Florència. Sempre el pes de l’Església, que volia controlar els joves, no fos que es tornessin comunistes en aquella Itàlia dividida.

Rossi va ser fitxat de jove per la Juve en contra de l'oposició familiar, ja que el germà gran ja havia sigut reclutat per la Juve però l’havien tornat a casa amb el cor trencat. Paolo va poder debutar amb 16 anys amb la Juve, però entre les lesions i el pes dels veterans va acabar convertit en moneda de canvi en un futbol cada cop més agressiu als despatxos. La Juve el va enviar al Lanerossi Vicenza, un club de Segona, amb un contracte compartit. Va ser tot un èxit. El primer any ja va ser màxim golejador a Segona i l'equip va aconseguir l’ascens. I la segona temporada, la 1977/78, el modest Vicenza va acabar segon de Primera, competint fins al final pel títol amb la Juve. Rossi va marcar els dos gols en la derrota 3-2 contra la Juve en què es va decidir el torneig, va acabar com a màxim golejador de la Serie A per primer cop i es va guanyar un lloc a la llista d’Enzo Bearzot al Mundial de l’Argentina. Aquell mateix any, Juve i Vicenza van acabar als jutjats enfrontats per Rossi. Al final, el Vicenza va treure diners de sota les pedres per pagar la xifra més alta de la història llavors per un futbolista. Farina, president del club, va afirmar que "Rossi és la Gioconda del futbol". Rossi es quedaria al club del Vèneto, però es va lesionar de gravetat i l'equip va baixar.

El cas Totonero i la caiguda als inferns

Rossi marxaria al Perusa, que llavors tenia bon equip, on tornaria a ser màxim golejador de la Serie A. Altre cop amb cert escàndol, ja que per pagar el seu fitxatge aquest club va ser el primer de la història a Itàlia a portar publicitat a les samarretes. Però l’escàndol més gran arribaria la temporada 1979/80, quan al final d’una jornada de lliga centenars de policies van detenir futbolistes als estadis, acusats de pactar resultats en una xarxa il·legal d’apostes. Rossi, detingut després de marcar dos gols en un Avellino-Perusa, seria un dels futbolistes condemnats a dos anys sense poder jugar. Rossi va acceptar haver pactat el resultat del partit, però va assegurar que pensava que els pactes entre directives eren habituals quan repartir-se un punt per a cada equip els anava bé a tots dos. Sempre va defensar que no sabia res de les apostes, però va admetre que es pactaven resultats, com sempre s'havia fet. Aquell cas va portar davant un jutge grans futbolistes, va enviar a Segona al Lazio i el Milan. El cas Totonero va sacsejar tot un país, que va veure en directe per televisió al programa dels resums esportius, la Domenica Sportiva, com Rossi entrava a una comissaria.

Rossi jugaria breument als Estats Units, sancionat com estava a casa, i tot i que va plantejar-se abandonar el futbol amb 26 anys, la Juve el va fitxar per quan pogués tornar als terrenys de joc. La Juve sempre veia negocis on altres veien problemes. I l’aposta li va sortir bé. L’abril del 1982 la federació va aixecar el càstig als jugadors condemnats dins de l’escàndol i Rossi va poder tornar als terrenys de joc amb la Juve a temps per fer-se un lloc a la llista de Bearzot per al Mundial d’Espanya. La gent estava en contra. Rossi semblava sortit d'un camp de presoners, més prim que mai. Semblava trist. 

Els gols de Pablito

A Itàlia el coneixien com a Pablito, tal com l’havia batejat un periodista de Vicenza pels seus gols al Mundial del 1978, a l’Argentina. Així, en castellà, sense imaginar que quatre anys més tard seria el màxim golejador del Mundial d’Espanya en la gran història de redempció. La premsa no el volia, al Mundial. Per falta de ritme, per corrupte. I la primera fase dels italians va ser un desastre, amb empats contra Polònia, el Perú i el Camerun. La redempció arribaria a Sarrià, quan Rossi va començar a marcar gols. Tres contra el Brasil, en el partit de la seva vida. Dos a les semifinals del Camp Nou contra Polònia i un sisè a la final contra els alemanys a Madrid. Amb sis gols va ser el màxim golejador d’un Mundial que va aixecar la moral d’una Itàlia afectada per la violència política. Sandro Pertini, el president italià, va acabar jugant a les cartes amb Dino Zoff, el porter de la selecció, i Rossi, al vol de tornada a Roma. Just quan el futbol italià semblava més enfonsat que mai, havia sortit del purgatori amb els gols de Pablito.

Rossi jugaria fins al 1985 a la Juve, amb la qual guanyaria una lliga, una Copa, una Copa d’Europa, una Recopa i una Supercopa. Seria titular a la final de la Copa d’Europa de Heysel, quan la Juve per fi es va coronar campiona en un dia trist en què més de 30 aficionats italians van perdre la vida en una allau humana fugint dels hooligans del Liverpool. El 1985 va jugar al Milan, però ja sense ritme, no va funcionar i es va retirar al Verona, on va marcar gols fins al 1987, quan va plegar definitivament. A diferència d’altres jugadors no va voler entrenar. Com si preferís viure en el passat, en aquell dia d’estiu de Barcelona en què va tocar el cel amb tres gols de murri. Cap d’ells especialment bonic. Però amb aquells ulls tan vius sempre va saber on calia ser per poder marcar. Per poder cridar amb la mateixa cara que feia quan marcava gols contra una església a Prato, de menut.