BARÇA

Rubi i el pecat de voler ser més que un assistent

El tècnic, arraconat amb Martino, va deixar el Barça per seguir fent carrera

Tenia més competències de les que el Barça post- Guardiola va saber aprofitar però, sobretot, tenia el somni d’exercir d’entrenador a l’elit. No era afany protagonista, era ambició, gairebé supervivència. Joan Francesc Ferrer, Rubi, no ha nascut per quedar-se a l’ombra d’un equip de futbol sense poder intervenir, sense poder condicionar el que passarà sobre la gespa cada diumenge. Veu i sent massa futbol per seguir una sessió d’entrenament i no tenir la llibertat d’acostar-se a un futbolista sense sentir que traeix un company de professió. Per això era insostenible que Rubi allargués la seva estada al Barça en el rol que Gerardo Martino li havia assignat a l’ staff. Oficialment, assistent. A la pràctica, poc més que qui recollia els cons de cada tasca.

Però ell mai no parlarà malament d’una etapa que, sempre que se li pregunta, titlla de positiva. “Conèixer un club com el Barça des de dins només et pot enriquir”, és la seva postura, i s’atura especialment en el privilegi d’haver estat en contacte durant dos anys (entre el 2012 i el 2014) amb futbolistes del nivell dels blaugranes. I, en especial, de Messi, en la que va ser una “experiència humana total”.

El feeling amb els jugadors és una de les fortaleses de Rubi com a tècnic. Sempre ha seduït el vestidor, sempre ha sigut avalat pels futbolistes, fins i tot quan entrenava jugadors substancialment més grans que ell. Tenia 30 anys i ja entrenava a Tercera Divisió amb el Vilassar de Mar, que va catapultar-lo després a l’Hospitalet, el Sabadell i l’ Espanyol B. “És pròxim, cohesiona, es fa estimar. Sempre encomana el seu tarannà optimista”, expliquen des de Girona, on va acabar de fer-se un nom com a tècnic després que Raül Agné l’introduís al club. La seva petjada futbolística, ofensiva i atractiva sempre, no va passar desapercebuda per a Tito Vilanova, que ja l’havia intentat fitxar quan coordinava el Figueres el 2004, i que va haver d’acceptar que preferís dirigir el Girona que fer-li de segon quan va agafar les regnes a la banqueta del Camp Nou l’estiu del 2012.

Amb Tito, un any després i amb un càrrec d’assistent -una mena de tercer entrenador al costat de Jordi Roura-, va poder explotar algunes de les seves principals virtuts: el treball de l’estratègia i l’anàlisi de rivals, i va poder-ho fer sentint-se part de l’ staff i des de dins del terreny de joc. “No he vist ningú treballar les accions a pilota aturada com ell”, recorda Javi Salamero, que li va donar pes al cos tècnic a Montilivi després que Yosu Uribe no hi comptés. “És un entrenador metòdic, hi posa moltes hores”, descriu. Al Girona ja s’encarregava de recopilar dades estadístiques, tant de l’adversari com de l’equip propi.

A Rubi, que ha continuat la seva formació al Valladolid i el Llevant abans de substituir el Pitu Abelardo a l’ Sporting de Gijón, se li escapen poques coses. No li fa por repetir i repetir en els entrenaments, perquè, diu, és l’única manera que 25 jugadors siguin capaços de sincronitzar determinats moviments al ritme que ell pretén. Si cal, projecta hores de vídeos als seus jugadors per preparar adequadament el següent partit, per polir tots els detalls. Tots, sense excusa. Però sempre ho fa amb arguments que convencen el futbolista, com si encara s’hagués de cordar les botes per posar-se ell a jugar. Avui haurà de fer entendre al seu Sporting quins són els forats del Camp Nou, forats que va ajudar a tapar quan s’asseia a cinc cadires de la banqueta de l’equip local. No era el seu lloc. Potser quan va comprometre’s amb Tito Vilanova tampoc s’havia imaginat que el seu lloc fos la banqueta visitant. Però avui ho serà.

Més continguts de