Sa Majestat Iniesta
El Barça resisteix. Es passeja cada partit pel límit del precipici, però a cada obstacle que supera se'l veu més segur i convençut de les seves possibilitats. L'equip ha recuperat el to i torna a dominar els partits d'una manera escandalosa, amb els habituals percentatges de possessió, però sembla abocat definitivament a tirar de l'èpica: la lírica del toc ja no és suficient, entre altres coses perquè els arbitratges ja no ho permeten. Com es va veure al Calderón, vénen temps de partits al límit, jugats amb una gran pressió, i el millor és que el conjunt de Guardiola no sembla disposat a tirar la tovallola. Ahir va aprovar un examen important, sense Messi, i després d'una expulsió injusta de Piqué i els habituals penals no assenyalats. Pel que es veu, no sembla que les reunions amb Villar hagin servit de gaire. Ja fa un temps que Florentino ha virat el vaixell, ha restablert les relacions amb la Federació i ha aconseguit els arbitratges necessaris en el moment adequat. El resultat és que, com es va tornar a comprovar ahir a la nit, al Barça li han perdut el respecte i és víctima d'una sistemàtica i molt ben orquestrada manipulació arbitral, com es veu jornada rere jornada.
La bona notícia és que ahir es va sobreposar a l'home de groc de torn, però també a l'absència de Messi, malgrat que a la primera part se'l va trobar a faltar en la zona decisiva, en la de la definició. La primera part va tenir la gràcia de confrontar no dos equips sinó dues ideologies, la del futbol contra la de l'antifutbol. L'Sporting es va plantar al Camp Nou amb el mateix joc que va fer famós Clemente durant els anys vuitanta. L'entrenador basc continua ancorat en els seus plantejaments decimonònics, però el futbol no és una ciència exacta i, gràcies a l'atzar i a l'absurda vermella de Piqué, l'armada de Clemente va resistir més del previst. Del partit d'ahir en quedarà la segona part antològica d'Iniesta, que fluïa pel camp d'una manera sobrenatural, com si els defenses no existissin. En el seu ball majestuós el va acompanyar Xavi, aquest cop convertit en escuder de luxe, potser per recordar-nos que aquesta parella és la millor que ha habitat mai cap mig del camp. El tercer gol de Xavi, amb passada d'Iniesta, serà recordat com la sublimació d'aquesta simbiosi. El partit va tenir moments de patiment i no van faltar motius per a la indignació, però per sort va acabar guanyant el futbol. Ni el Clemente de torn ni els àrbitres aconseguiran mai estar per sobre de l'art que produeixen els dos petits migcampistes del Barça.
