Decepció per la derrota. I més si hi afegim que el rival era l'etern adversari. Perdre contra l'equip de la capital espanyola sempre fa mal, encara que sigui en un amistós. Fer-ho en el primer partit d'una final europea, en unes semifinals, encara fa més mal, doncs.
Les meves expectatives prèvies al partit es van complir amb escreix. És a dir, sabia que el Barça Regal seria un equip competitiu. Que lluitaria per guanyar i no ens decebria. Es van treure recursos tàctics, canvis defensius. Les dinàmiques (tan importants en aquest esport!) van anar canviant de positives a negatives i d'un equip a l'altre en diverses ocasions durant el partit.
El Barça va sortir a pista de l'O2 de Londres més tranquil, potser amb més ofici que els jugadors madridistes, que van necessitar la frescor i atreviment de Sergio Rodríguez per ficar-se al partit.
Ara bé, quan el Reial Madrid es trobava més còmode, els blaugranes van desplegar un gran joc tant en l'aspecte defensiu com en l'ofensiu al tercer i últim quart que els posava en avantatge significatiu quan faltaven 6 minuts per al final.
I aquí va entrar en joc la importància de la ment. Quan et trobes perdent per 9 punts en un partit de marcador baix i jugues per un objectiu tan gran i bonic, et pot semblar que perds per molts més! Però el Reial Madrid, amb un parell de pilotes recuperades, va creure que podia enganxar-se al partit i es van quedar amb l'última dinàmica guanyadora. Va ser vital per a ells que Sergio Rodríguez tornés a fer molt mal dividint i assistint, però sobretot en la defensa de la mixta a Joan Carles Navarro, juntament amb els rebots ofensius i la feina de Felipe Reyes. Aconseguir cistelles relativament fàcils en aquest tram de partit fa tan mal com un gol al futbol!
Comparteixo amb molta gent la sensació d'orgull i agraïment cap a aquest equip. Especialment en una situació tan adversa. Partint com a víctima propiciatòria del màxim oponent esportiu en la cita més important del bàsquet europeu, no només no van abaixar els braços, sinó que van tenir el partit a les seves mans.
La imatge i el resum del partit, per mi, és Jawai intentant ajudar el seu equip donant dos minuts de descans a Tomic. Si un equip aconsegueix que un jugador estranger que arriba nou a l'equip s'impliqui d'aquesta manera, jugant aquells minuts amb tant de dolor per culpa de la lesió que pateix...
Tinc la sensació que aquest grup està construint un futur brillant.
Tinc la sensació que el que està passant aquest grup en els últims dos anys els està fent encara més forts com a equip.
Tinc la sensació que els joves d'aquest grup estan prenent nota de moltes coses que estan vivint.
Tinc la sensació que aquest grup ens donarà moltes alegries.
