Set metres per forjar una superpotència

ParísNikola Karabatic surt del túnel de vestidors de l’Estadi Pierre de Coubertin durant l’últim entrenament del París Saint-Germain abans de rebre avui el Barça Lassa d’handbol (18.30h, Esport3). El primera línia, visiblement animat, es retroba finalment amb els blaugranes, que s’estrenen a la seva pista, un pavelló amb embolcall de fàbrica tèxtil que amaga unes instal·lacions ben aprofitades, engalanades -fins a l’última columna- amb els colors i la silueta dels jugadors que dirigeix Zvonimir Serdarusic.

Són alguns dels detalls d’un gran d’Europa que va començar a presentar candidatura Champions fa només quatre anys. Un PSG ben diferent afrontava al 2012 l’última jornada de la lliga francesa a la pista del Chambéry el que seria el xoc més decisiu de la seva història. El conjunt gal, en la part baixa de la classificació, es disputava amb l’Istres la permanència. I l’únic requisit que havia establert el xeic Nasser Al-Khelaifi, flamant nou propietari del club, per impulsar un nou projecte multimilionari que integraria l’handbol a l’organigrama més professional del futbol era no baixar.

Triplicar el pressupost

Panorama de glòria o pou... Però els blaus van perdre aquell partit, i van quedar a l’espera d’un miracle a la pista de l’Ivry, on jugava l’Istres. A falta de 45 segons, l’Istres guanyava per un i el PSG baixava. Però els locals van recuperar la possessió i van forçar el 26-26 final de penal a temps aturat. Un encert per canviar l’handbol internacional. La primera conseqüència esportiva, només unes setmanes després, va ser triplicar el pressupost de l’equip i l’arribada de Didier Dinart, Mikkel Hansen i vuit fitxatges més. “Hem de ser conscients contra qui juguem. El PSG és un dels equips més importants d’Europa. S’ha reforçat moltíssim, juga molt bé i té molta qualitat”, comenta Xavi Pascual, que evidencia amb el seu discurs el salt qualitatiu del seu rival. “El projecte ha anat creixent a poc a poc. L’any passat vam fer una grandíssima temporada. Demostràvem que estàvem fent bé les coses, però faltaven cosetes. Ara sembla que som més competitius, que els jugadors entenem l’estil de l’entrenador. Podem estar a l’alçada dels millors -explica a l’ARA Karabatic, feliç-. És un dels meus partits més especials”, diu, amb un somriure infantil, i matisa que té “moltes, moltes -reitera- ganes de jugar”.