Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

De Sevilla a Sevilla

El partit contra el Sevilla podria ser la primera victòria de prestigi de la nova era

La setmana comença amb un Sevilla, amb Salva Sevilla. Dissabte, en el plàcid partit contra el Granada, gran part de l’afició el va xiular quan va substituir Reyes. La reacció va ser parcialment lògica tot i que equivocada: es xiulava que l’elegit no fos Óscar Melendo. S’entén: a mi també em feia il·lusió veure’l sobre el camp amb el partit de cara. I la imatge de quatre jugadors amb dorsal del B (més David López i Gerard) s’acosta molt a l’Espanyol que somiem. Però Calzón, el gran Calzón, va avisar Quique que no fes aquest canvi. En el moment que al camp queden menys de set jugadors del primer equip, perds el partit. Per tant, deixar-lo en el límit dels set era un risc en el qual no tenia sentit caure. Tot això, òbviament, la majoria ho vam saber quan els xiulets només eren un record.

Ara bé, els xiulets també anaven dirigits a Salva Sevilla. Per què? Perquè no juga prou bé. I certament és així: a l’Espanyol d’abans ja justejava, era un jugador de farciment. De manera inexplicable, Salva es va salvar -amb perdó- de la gran neteja estiuenca. En la mesura que el nivell ha pujat, la seva qualitat s’allunya de les nostres exigències. Com en el cas de Javi López. Però sense el seu vincle sentimental, sense el seu esperit de lluita, sense la seva trajectòria al club. Per tot això, estem convençuts -ell i nosaltres- que li queden pocs mesos a l’Espanyol. Però, a banda de no ser prou bo, no ha fet res contra els nostres colors. Té un tarannà fred -com Francisco, com Gabino, com tants d’altres a qui hem estimat-, però està compromès, és complidor i un bon professional. Amb això n’hi ha prou per no xiular-lo. Perquè encara que tinguem més diners hem de seguir sent una afició que entén els seus jugadors, que sap que el millor estímul és l’ànim. Els jugadors no són empleats. Això ho deixem per als equips grans, per a les multinacionals del futbol. Els nostres, malgrat el capital xinès, són els nostres nois. Que fan el que poden. I no els xiulem.

I la setmana acaba amb un altre Sevilla, l’equip. El club del trist record feliç de Glasgow. Amb el qual ens sentim agermanats per la via de la desgràcia del 16 i del 21. Aquell club amb el qual fa una eternitat vam jugar un partit de futbol amb resultat de tenis. Un club del qual podem aprendre moltes coses. El de Nico Pareja, perico de cor, que l’any passat ens va donar la tranquil·litat tot passejant per Cornellà. El Sevilla, la que pot ser primera victòria de prestigi de la nova era. Una victòria que comencem a necessitar.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT