Silenci histèric
"En aquell moment vaig pensar que no tornaria a tocar la pilota en molt de temps i per això me la vaig jugar". Amb aquesta confessió ens hem tornat a adonar de quin tipus de futbolista és Leo Messi. Amb un dolor insuportable al genoll dret, amb la convicció que s'havia lesionat de gravetat, Messi només va pensar en l'últim xut, en la possibilitat d'estar en contacte una vegada més amb la pilota, a esgotar les seves opcions de continuar jugant abans de la recuperació. En un moment de patiment i frustració, en un instant envaït sobretot per la por, la pilota va poder més. L'atracció de veure-la allà, tan a prop del seu peu dret i a una distància assequible de la porteria contrària, va ser més forta que qualsevol tipus de dolor. Primer el xut, després la queixa.
I quan els culers van veure el millor jugador del món amb la cara desencaixada i les mans al cap, quan el van veure marxant del camp en una llitera mecànica i van prendre consciència que no continuaria jugant, es va fer el silenci absolut al Camp Nou. Un silenci de neguit. Un silenci desemparat. Un silenci molt diferent dels silencis d'un camp habitualment silenciós. La gent es mirava buscant consol. El partit havia deixat de tenir sentit. Només importava el genoll de Messi.
A casa més d'un feia un zàping compulsiu tant a la tele com a la ràdio per intentar saber què havia passat. L'oportunista de torn maleïa els ossos de Tito Vilanova per haver-lo fet jugar (tot i que unes hores abans volia veure'l superant el record de Gerd Müller), mentre que el madridista calculador i desaprensiu ja feia càbales sobre la possibilitat de guanyar la Lliga. Els barcelonistes s'havien adonat de què podria significar perdre Messi per uns quants mesos.
Diuen els entesos que la majoria de persones no som capaces de valorar què tenim fins que deixem de tenir-ho. Bé, crec que els culers fa molt temps que van aprendre a valorar Leo Messi i a gaudir del privilegi de veure'l defensant la samarreta del Barça amb la brillantor amb què ho fa, però després del cop que va rebre dimecres, quan la hipòtesi de perdre'l una bona temporada es va convertir en una possibilitat més que raonable, el seu valor va créixer encara més. La reacció de tots plegats va ser d'histèria. Expressada de moltes maneres diferents, però va ser una reacció histèrica.
Afortunadament Messi està bé i de moment els culers no tindran l'oportunitat d'enyorar-lo, però durant una bona estona es van adonar de la fragilitat d'aquella alegria que els dóna el millor futbolista de la història.
