ESPÈCIE PROTEGIDA

Sobre insults i violència

No tinc cap dubte que si el derbi de la setmana passada s’hagués jugat al camp de l’Espanyol, ara mateix seríem un dels clubs denunciats per la LFP pels insults que s’haurien sentit a Cornellà. I amb una llista ben llarga: hi hauria rimes fàcils amb Luis Enrique, referències a la dona de Piqué, algun record per a Alves i Busquets i tants altres que donarien per a l’article sencer.

Ja ho he escrit més d’un cop: cada vegada em molesten més aquests crits. Deu ser cosa de l’edat. Puc entendre -i de fet em confesso pecador- un exabrupte arran d’una entrada a destemps o d’un penal no assenyalat. Però formar part d’un càntic col·lectiu destinat a insultar algú no entra en el meu univers moral.

Ara bé, tot i desaprovar-los, crec que no té res a veure que un grup de seguidors del Barça es dediquin a insultar els pericos amb el fet de matar algú a base de colpejar-li el cap. I l’alarma s’ha encès per la mort del seguidor del Deportivo. Per tant, sembla lògic prioritzar: acabem amb les bandes ultres que fan de la violència la seva bandera. Com va fer Laporta: bé. Com sembla que ha fet Florentino Pérez: fantàstic. Però com també va fer l’Espanyol: silenci. Després de minimitzar la seva presència a Montjuïc, a Cornellà els Brigadas Blanquiazules ja no hi han tingut lloc. Com a grup, no tenen cap presència. Al camp de l’Espanyol fa temps que no es veu cap bandera espanyola preconstitucional ni cap símbol nazi. I no és per casualitat: és resultat d’una feina silenciosa i persistent. Els individus (com els Boixos Nois) segueixen existint.

La desaparició dels ultres dels camps de futbol és la principal condició perquè desaparegui la violència. Una violència, l’ultra, en què l’única víctima mortal a Catalunya va ser un aficionat de l’Espanyol a mans d’un membre dels Boixos Nois. Però en aquells moments i en aquells ambients entenc que podia haver estat al revés.

Guillem Alfonso

No m’oblido de Guillem Alfonso, el nen de 13 anys que el 15 de març del 1992 va morir per l’impacte d’una bengala a Sarrià. Recordo com vaig plorar en arribar a casa després del partit. I la culpa que vaig sentir per haver celebrat tres gols des de la ignorància dels fets. Però el Guillem, per molt que Puyal digui el contrari, no va ser una víctima de la violència al futbol. Va ser una tràgica desgràcia. La pitjor de les desgràcies. Absurda, estúpida, imprudent. El més lamentable dels accidents amb el qual ningú té dret a fer demagògia.

Més continguts de