Somiar en el Tour de França i brillar al del Japó

BarcelonaPer a la majoria de ciclistes, el Tour de França és la cursa més emblemàtica del món. Participar-hi, però, no és a l’abast de tothom, ni tan sols de molts professionals. Des de petit, Óscar Pujol somiava a prendre-hi part. Nascut a Terrassa, criat a Valladolid i format en diferents equips espanyols i europeus com el Burgos Monumental, el Cervélo i l’Omega, la seva relació amb el ciclisme va començar quan era un nen. El seu pare, Joan Pujol, va ser ciclista als anys setanta i vuitanta i, quan va retirar-se, va passar a ser auxiliar d’equips com el Banesto, on va treballar amb Miguel Indurain. Envoltat d’un entorn on les dues rodes eren el pa de cada dia, a l’Óscar no li va costar amarar-se d’un ambient que el va enamorar ràpidament.

Tres dècades després, aquell nen és un ciclista que no passa més de mig any a casa, que és capaç de competir, de tu a tu, amb corredors com Vincenzo Nibali i que s’ha fet un nom a l’Àsia. El seu camí, però, no ha sigut senzill. El 2011, tres anys després del seu debut com a professional, va arribar a l’Omega. “Tenia un bon salari i gairebé tot, però em faltava el que em feia feliç, que és anar a córrer grans curses. Venia del Cervélo, on érem una família, i a l’Omega no em sentia part del grup. Allò em va deixar una mica tocat”, recorda per a l’ARA. Després d’un any de treball com a gregari de Jurgen van den Broeck, una bronquitis va trencar el seu somni d’estar a la sortida del Tour de França. Uns mesos després, els espònsors de l’equip es van separar i l’Omega no li va respectar l’any de contracte que li quedava.

“Va ser un cúmul de coses, de mala sort. La vida és així, però a vegades cal estar una mica malament per apreciar quan estàs bé”, rememora. No va ser fins uns mesos després que la seva sort va començar a canviar. Entrenava en solitari, a l’espera d’alguna proposta, fins que a través de Facebook li va arribar una proposta de Ng Yong Li, un corredor de Malàisia que li va proposar que s’unís al seu equip. Poc li va importar que fos a l’Iran. “Aquí tenim una imatge una mica lletja d’allà, però va anar molt bé. La gent és fantàstica, hi vaig passar dies meravellosos”. Ara celebra que la bicicleta li ha permès conèixer indrets que, d’una altra manera, no hauria descobert.

“El que m’omple és treballar per a l’equip”, es defineix. I aquesta mentalitat li va obrir diverses portes. Després de l’Iran, va passar per Taiwan, els Emirats Àrabs i, des del 2015, corre per a l’equip japonès Ukyo. Als Tours de Singkarak, Corea del Sud i l’Azerbaidjan va recuperar sensacions, i el 2016 va imposar-se en el del Japó en la seva primera participació. I la ratxa va seguir, revalidant la volta japonesa aquest any i imposant-se en el Tour de Kumano. “Arribava en un bon moment, però no m’esperava guanyar les competicions. Abans no tenia la confiança en mi que tinc ara. El Tour del Japó s’adapta bé a les meves qualitats, amb la pujada al mont Fuji, on vaig poder marcar la diferència”, apunta.

També ha sigut especial la Taiwan Kom, coneguda com la prova del mig milió de dòlars: 105 quilòmetres amb final a 3.275 metres d’altura. El 2016 la va guanyar, i el novembre passat només Nibali va superar-lo. Una derrota de prestigi que recorda positivament. “Poder córrer contra ell i aguantar-lo fins on vaig poder és tot un honor. Jo venia de dos mesos sense córrer, i ell de guanyar a la Llombardia la setmana anterior”. Té 34 anys, però per a ell només és un número. “Nibali em va preguntar l’edat i quan li vaig dir que tenia 34 anys em va dir que encara som joves, que la gent deixa la bicicleta amb 40 i a un nivell molt bo”, recorda entre somriures. No pensa a deixar-ho. Abans, té una feina pendent. “El mànager de l’equip, l’expilot de Fórmula 1 Ukyo Katayama, té un somni, anar al Tour de França, i ens va dir que lluitaria per ser-hi”. Una motivació de pes per no deixar de pedalar.