Els periodistes ens fem un fart d'omplir pàgines de diaris amb notícies dels retorns de jugadors als seus anteriors estadis amb una samarreta diferent de la que han lluït durant un cert temps. Ens encanta. Ens ajuda a omplir aquell espai molest entre partit i partit. Moltes vegades som nosaltres mateixos els que provoquem que els protagonistes d'aquests retorns diguin aquell tòpic de "serà un partit especial", quan per dins molts d'ells pensen "en el fons tant me fa, jo jugo on em paguen més", ja que els sentiments en el futbol cada dia són més com una jaqueta prêt-à-porter .
Però quan un jugador s'ha format al planter d'un club, ha pujat al primer equip, hi ha jugat 14 anys -ha guanyat dues Copes del Rei- i n'ha sigut el capità i màxim golejador de la història (129 gols), i un dia torna a l'estadi del seu club de tota la vida -encara que no és l'estadi on ha jugat tota la vida en aquest cas-, aquest sí que ha de ser per força un partit especial. Però no ho va ser gaire, encara que ell va dir en la zona mixta que sí que ho havia sigut.
És cert que Tamudo va rebre l'ovació d'una afició que l'ha idolatrat durant molts anys just abans de començar el partit i en acabar també, però ja està. Va ser com si qui hagués tornat a casa fos Joan Capdevila el primer cop, per posar un exemple. Un pèl fred tot plegat, sobretot per la part institucional. Però esclar, si Tamudo va marxar com va marxar, per la porta de servei i sense fer soroll sent el que ha sigut en la història l'Espanyol, el dia del retorn no podia ser d'una altra manera. I la culpa que fos així no només va ser cosa de la directiva, sinó que el davanter de Santa Coloma també hi va posar de part seva. Ara, com passa sempre en aquests casos, el que va passar de debò la temporada passada només s'explicarà quan ja hagi prescrit. Sempre passa.
El club va deixar que l'afició rebés Tamudo com cregués oportú. Tret d'alguna pancarta esporàdica -"Tamudo per sempre"-, d'alguns crits d'ànim mentre el de Santa Coloma escalfava, d'uns tímids crits quan la megafonia va dir el seu nom i de l'ovació forta just abans del xiulet inicial, i just després de xiulet final, que Tamudo va respondre sempre agraït, res més.
L'hereu de Tamudo, Álvaro
El millor record que es podia endur Raúl Tamudo del seu antic equip és que ja han trobat el seu relleu natural: Álvaro Vázquez. El jove davanter del planter està comptant cada cop amb més minuts per part de Pochettino -la lesió d'Osvaldo hi ha contribuït, evidentment-, i Álvaro li correspon amb gols. Ahir va obrir la llauna, encara que com que el seu xut va tocar Estrada abans d'entrar, l'àrbitre no li va donar el gol al badaloní. Però tant és. Era la metàfora perfecta per al partit d'ahir. Passat i futur. Història escrita, història per escriure. Tamudo va poder marxar del camp de l'Espanyol tranquil perquè ja tenen un hereu a l'altura.
I l'homenatge de Tamudo cap a la seva antiga afició va ser el de sempre -sense comptar el Tamudo de l'últim any de blanc-i-blau-, però ja amb 34 anys a l'esquena. Al minut 25 li va pispar la pilota a un Galán massa tou, i va fer lluir Kameni. I la resta del partit va estar en la línia de tota la Reial, molt bé en la primera meitat, i superat del tot en la segona. De fet, fins i tot Cornellà-El Prat va xiular una vegada Tamudo quan va fer el que havia fet sempre amb la samarreta de l'Espanyol: intentar forçar una falta a la frontal que no havia existit i queixar-se a l'àrbitre. Aquestes coses només agraden quan et juguen a favor. És la llei de futbol.
