Austràlia va restaurar la setmana passada l’honor de Peter Norman amb una estàtua a Melbourne. Més de 50 anys després es feia honor a un esportista que va fer costat a Tommie Smith i John Carlos en els Jocs Olímpics de Mèxic l’any 1968. Els punys amunt amb el guant negre dels dos velocistes americans es van convertir en una icona de la lluita contra la discriminació racial a tot el món. El símbol de les Panteres Negres que Norman va secundar al podi, amb posat impassible i l’adhesiu del Projecte Olímpic per als Drets Humans sobre el pit. L’esport i la política avançant plegats. Com sempre ha passat. Com sempre passarà.

La setmana passada, Santi Giménez -l’únic periodista esportiu capacitat per guanyar un Saber y ganar - va fer una exposició brillant tant a RAC1 com a Catalunya Ràdio de la indissociabilitat entre l’esport i la política. Amb el seu estil inconfusible -no apte per als políticament correctes-, Giménez enumerava desenes de situacions històriques en què l’esport esbotzava la porta de la política per ajudar a canviar el món o donar veu a reivindicacions socials. Perquè per molt que alguns insisteixin que no s’ha de barrejar política i esport, són dos àmbits de la nostra vida que sempre aniran de bracet. La política ho abasta tot. I més si la concebem en la seva dimensió més àmplia, quan parlem de drets i llibertats, de relacions socials, qüestions que formen part de l’esfera política.

L’argumentari de Giménez venia al cas per la voluntat de la Lliga d’ajornar el clàssic que s’havia de jugar dissabte. Una decisió política més que qualsevol altra cosa. Puc entendre que l’impulsor del canvi, Javier Tebas -un demòcrata proper a Vox forjat a Fuerza Nueva-, pretengui cuidar amb aquesta decisió el seu producte més preuat -fa uns anys va anunciar que els dos clàssics representaven el 4% de la quota de mercat dels 842 partits que es juguen cada temporada entre Primera i Segona-. Tot i que la decisió arribava sense informes policials que ho avalessin, que es prenia a dues setmanes vista de la data i sense haver parlat ni tan sols amb el Barça, podria arribar a fer cas omís dels comentaris patriòtics de Tebas i empatitzar amb el seu posicionament des del punt de vista comercial.

Però tot l’argumentari actual de Tebas cau per com va actuar la Lliga l’1-O. Aquell dia, quan Catalunya estava en xoc, va amenaçar el Barça si es negava a jugar i va provoca finalment que Bartomeu cedís i el partit s’acabés jugant al Camp Nou, cosa que va ferir milers de socis. Aquell dia, l’ex Fuerza Nueva va fer política. Com amb el Barça-Madrid. Tebas al rescat del relat que es vol vendre. Una peça més de l’engranatge. Tot per la pàtria.