05/12/2011

Tocs d'esperó, llibres i el puny alçat

4 min
El brasiler Sócrates durant un partit del Mundial de Mèxic del 1986.

Quan Sócrates jugava tenia molta planta. Li va tocar jugar durant aquells anys en què es van posar de moda els pantalonets molt curts i estrets. Sócrates va ser d'aquells brasilers que van seduir moltes catalanes durant el Mundial del 1982, quan la canarinha va jugar com els àngels a Barcelona però no va ni arribar a semifinals. Les noies admiraven aquells jugadors bufons, els Éder, Zico i Sócrates. Els nois volien jugar com ells. Però Sócrates no tenia la rialla de Zico i Éder. Era un heroi seriós. Alt (1,91 m), prim, de bona constitució i amb rínxols, Sócrates semblava una estàtua tan grega com el seu nom. Quan jugava imposava respecte, quan feia aquells eterns tocs d'esperó provocava un plaer estètic difícil d'igualar. Semblava que jugués a mig gas, com per permetre que els espectadors no es perdessin ni un sol detall del joc d'un futbolista diferent. Diferent però amb un toc de tristor.

Sócrates era un símbol. El Brasil de tant en tant et dóna fills que s'escapen dels tòpics. Sócrates, ja enyorat, formava part d'aquell Corinthians dels anys 80 que no ballava samba: Walter Casagrande, davanter de l'equip, posava rock al vestidor. I Sócrates hi posava la mirada seriosa, greu, molts cops trista. Perquè el Brasil no era un lloc fàcil per viure durant els anys 70 i 80: pobresa, violència i dictadura militar. Sócrates, a diferència d'aquells futbolistes brasilers que es tanquen en discoteques o dels que ho deixen tot en mans de Déu, no ho ignorava. Va lluitar i es convertir en un jugador tan famós per les seves idees com pel seu futbol de toc exquisit, com en aquell gol que va fer als soviètics el 1982.

Sócrates va lluitar sense renunciar a res, com ha fet amb la seva salut. Ell, metge de professió, va seguir fumant i especialment bevent alcohol molts anys perquè no volia renunciar als seus plaers. Ha lluitat fins al final, i ha deixat òrfena la família del Timao just el dia que el Corinthians hauria de guanyar la lliga brasilera. El seu Corinthians, el club que va fer etern gràcies als seus gols i a la seva actitud. De fet, va ser escollit millor jugador de la història del club, tot i que va jugar-hi sis anys i no hi va guanyar gaire cosa. I és que Sócrates serà recordat perquè va ser un ciutadà abans que un futbolista.

Sócrates explicava que la consciència política era herència paterna. D'aquell pare que llegia els clàssics i el va batejar amb el seu nom, que no era un sobrenom futbolístic. D'aquell pare que va cremar els llibres de Marx quan els militars van fer un cop d'estat perquè tenia por. D'aquell pare que el va introduir en la medicina i que barrejava cristianisme i marxisme en un còctel que va influir-lo, de manera que Sócrates va créixer admirant Fidel Castro, el pacifisme de Lennon i els peus de Pelé.

Però Sócrates no va tenir res a veure amb Pelé. Sócrates es va llicenciar en medicina jugant al Botafogo de Ribeirao Preto quan era molt jove. Ja era jugador de Primera i estudiava més que ningú. Quan va arribar al Corinthians es va convertir en el líder del moviment Democracia Corinthiana. L'objectiu era demostrar al país que la democràcia que negaven els militars era possible: el vestidor es gestionava sol, en votacions democràtiques. Tot es votava: si calia concentrar-se abans d'un partit, els horaris dels entrenaments, la capitania… tot menys qui jugava, que era responsabilitat del tècnic. Sócrates apareixia un diumenge a l'estadi fent assistències de gols a Vladimir i l'endemà era en un acte polític a la universitat. Amb 23 anys ja s'havia llicenciat.

Va ser Sócrates qui va impulsar aquella idea de sortir a jugar amb samarretes on hi posava "Democràcia ja" o "Voteu el pròxim dia 15". Un dia 15 en què es feia un referèndum per intentar aconseguir fer caure de mica en mica els dictadors. Sócrates, ja heroi popular i enemic dels uniformats, va arribar a afirmar que marxaria del país, acceptant les ofertes d'algun club estranger, si el referèndum era un fracàs. I el referèndum, sospitosament, va afavorir els militars. De manera que Sócrates va fitxar pel Fiorentina el 1984.

El Magrao fracassaria a Itàlia, en part per la seva pèssima relació amb Daniel Passarella, i tornaria al Brasil per saltar de club gran a club gran: Flamengo, Santos... Va sumar alguns gols a les seves estadístiques i pocs títols a un palmarès estranyament buit: dos títols estatals amb el Corinthians, una copa local... poca cosa per a un jugador que sempre ha estat recordat al costat dels Zico, Pelé o Garrincha.

El Doctor, que estava preparant una novel·la sobre el Mundial del 2014, ha mort envoltat de llibres, d'amics, de pòsters polítics, d'ampolles de vi. La seva mort ha arribat quan l'afició del seu estimat Corinthians es preparava per a l'última jornada de la lliga, de la qual volen ser campions. Els ha deixat glaçats, tristos. Els ha deixat sense aquella rialla que va lluir Sócrates l'últim dia que va jugar abans de marxar al Fiorentina el 1984. Un amistós entre el club on es va formar i aquell altre on es va fer famós. Un partit en què la gent va cantar contra els militars. I ell va riure, va alçar el puny i es va amagar al vestidor. Allà, diuen, va plorar. Som molts el que el plorem. Ha mort un ciutadà, un brasiler de cap a peus. D'aquell Brasil que prefereix lluitar a ballar. D'aquell Brasil que és mil vegades més interessant que el dels pamflets turístics. D'aquell Brasil que prefereix Sócrates a jugadors que no van saber ser ciutadans.

stats