Per fer front al teòric cansament dels seus jugadors després dels compromisos de seleccions, Guardiola va aconseguir convèncer-los que contra el Saragossa era el dia de recuperar la versió més agressiva en la pressió sobre la pèrdua. ¿Com, si a priori era ahir quan els futbolistes podien patir més la fatiga, se'ls podia exigir un esforç extra? Molt senzill: perquè un desgast intensíssim però estratègic en defensa podia estalviar-los haver de córrer més metres i durant més segons, i els podria permetre descansar amb pilota gràcies al brillant joc posicional blaugrana, mòbil i rígid alhora.
Els jugadors van entendre aquest missatge a la perfecció i això els va transformar en una teranyina enganxifosa i efectiva que va ofegar el Saragossa cada cop que recuperava la pilota durant els primers vint minuts de joc, temps suficient per trencar l'empat a zero i encarrilar el triomf. Als aragonesos, la pilota no els va durar ni tres segons. Literal. La conseqüència d'això va ser un 70% de possessió de la pilota per al Barça i localització del joc gairebé total al terreny visitant.
Atacs de tres fases
Parlar d'un Barça amb domini territorial i monòleg ofensiu és parlar, amb permís de la resta, de recital de Xavi i Messi. Cadascun d'ells es va responsabilitzar d'un mig del camp perquè els atacs posicionals del Barça fossin àgils i poguessin avançar sense encallar-se davant d'una tova defensa visitant. D'una banda, Xavi va fer molts moviments de recolzament en camp propi per ajudar Keita i els centrals en la primera fase de construcció de les jugades, i facilitar que la pilota creués el mig del camp amb criteri i rapidesa.
Un cop allà començava la fase de cocció de l'atac, l'etapa prèvia a trepitjar l'àrea per fer gol, la més llarga de totes. Aquesta missió intermèdia la va assumir principalment Messi, que va abandonar la zona de davanter centre per jugar a ser qui repartís les assistències. Així, l'argentí va exagerar els seus passejos de distracció per rondar zones pròximes a Xavi i Cesc, rebre la pilota i distreure el rival, fer-lo sortir de la zona per foradar-lo per dins.
Amb la pilota als peus a tres quarts de camp Messi encara és més perillós, perquè té un poder d'atracció únic sobre els rivals, un poder del qual es beneficia l'equip quan s'interpreten bé les situacions de joc. Ahir Messi va llegir bé el partit i, quan va veure que els defenses el sortien a buscar per frenar-lo, va combinar conduccions letals amb passades a l'espai que aprofitaven Xavi o Cesc, sols i sense vigilància. Els dos interiors del Barça van ser els encarregats de rematar la feina ofensiva en una tercera fase contundent i molt fugaç: acabar les jugades.
Extrems pacients i oberts
Si ahir el Barça va poder ser profund per dins va ser, sobretot, perquè va saber ser ample per fora. Alexis i Cuenca van ser providencials en la seva espera, en la seva disciplina tàctica per estirar la defensa rival i donar aire a Xavi i Messi per remenar les cireres pel centre. L'alineació ja insinuava que les bandes serien importants, però no amb un protagonisme tan passiu. El xilè va intentar alguna diagonal interessant sense pilota, que no va rebre assistència de cap company, però va estar insegur en el dríbling perquè sempre va intentar anar cap a dins, mentre que Cuenca, apagat durant el primer temps, va tenir bons minuts al final, quan el partit ja estava més trencat i els regalava un escenari obert per ser verticals.
