Ernesto Valverde, el basc que va fotografiar dos Espanyols per al record

BarcelonaQuan aquest diumenge (16.15 h, BeIN LaLiga) torni a trepitjar Cornellà, Ernesto Valverde ho farà defensant els colors del seu Athletic, un rival amb el qual va privar l’Espanyol d’una final de Copa ara fa dues temporades, en l’únic triomf en cinc visites del tècnic al renovat feu espanyolista. L’actual tècnic dels bilbaïns, però, serà un dels pocs lleons a rebre una ovació, ja que el seu passat espanyolista va deixar un bon regust, va formar part de dues de les últimes grans generacions blanc-i-blaves que es recorden.

Valverde va aterrar per primer cop a l’Espanyol ara fa 30 anys, el 1986. D’espanyolista, i sota les ordres d’un altre basc, Javier Clemente, va viure la que, segurament, va ser la primera gran desfeta de la seva carrera: la derrota, amb cruel remuntada inclosa, del Bayer Leverkusen a la final de la UEFA de 1988. Extrem traçut, el Txingurri –'formiga', en basc–, no va poder jugar el fatídic partit de tornada a Alemanya a causa d’unes molèsties físiques. Aleshores ja havia firmat un acord amb el Barça, que va pagar per ell 400 milions de pessetes aquell estiu.

Entre tots dos clubs, el Valverde futbolista va viure quatre anys a Barcelona, on va compaginar el futbol amb la fotografia, un art que va estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) i que l’ha acompanyat des d’aleshores. “Quan era futbolista sempre deia que quan deixés de jugar em dedicaria a la fotografia, però el futbol t’enganxa”, recordava fa uns anys. La seva altra passió el va portar a publicar en alguns diaris retrats dels seus companys de plantilla, a ser un dels socis fundadors del Centre de Fotografia Contemporània de Bilbao i, fins i tot, a publicar el 2012 un llibre, 'Medio tiempo', que recollia 66 fotografies en blanc i negre fetes per ell a partir del 2004 on intentava traslladar emocions a través de paisatges, platges, partits de futbol o retrats. Un dels més especials, el d’un jugador que va dirigir a l’Olympiacos, Konstantinos Mitroglou, un davanter grec d’aspecte agressiu ple de tatuatges i intens sobre la gespa, i que va sentir por quan el seu tècnic li va demanar que posés amb una pistola a la mà. La càmera de Valverde, però, el va calmar. “Tant en una fotografia com en un equip busques l’equilibri de les coses. Tots dos depenen dels elements que tinguis”, explica Valverde.

Va ser durant els gairebé quatre anys que va entrenar a Grècia que, enmig de la crisi econòmica que vivia el país hel·lè, amb una economia en procés d’ensorrar-se i una situació social inestable, Valverde va poder captar les instantànies més impactants del seu arxiu. Tres lligues i dues copes gregues després, a Atenes es recorda Valverde com molt més que un gran entrenador, ja que va exhibir en una exposició bona part de les seves fotografies, i els beneficis que en va obtenir els va destinar a organitzacions d’ajuda social per a col·lectius afectats per la crisi grega. Aficionats i jugadors també eren fotografiats com a elements característics d’una societat que viu el futbol amb gran passió. “Són fotografies de llocs i persones solitàries, delicades i dures”, va descriure-les l’escriptor basc i amic de Valverde Bernardo Atxaga, autor del pròleg del llibre del tècnic. “La fotografia és més que una passió, més que un 'hobby', m’encantaria fer-ne més, però no tinc prou temps”, va confessar el tècnic. I és que la seva dedicació al futbol, més ferma, va pesar sobre el gust per les càmeres.

Mentre la solitud predominava a les seves fotografies, l’aposta pel col·lectiu és el que ha marcat la seva trajectòria com a tècnic. Així ho va demostrar en la seva primera experiència a les banquetes fora de l’Athletic, el 2006, quan va oficialitzar el seu retorn a l’Espanyol. Llavors va aconseguir trobar un grup equilibrat on destacaven els talents d’homes com Jarque, De la Peña, Tamudo, Riera o Luis García. Aquesta etapa, com la primera que va viure a l’entitat espanyolista, també va durar dos anys i també va estar marcada per una dolorosa desfeta. De nou, en la tanda de penals d’una final de la UEFA. En aquesta ocasió, el 2007, contra el Sevilla a Glasgow. L’any següent, Valverde tornaria a marxar de l’Espanyol perquè l’ambient al voltant de l’equip “no era el millor”. L’espanyolisme, però, recorda amb enyorança un dels responsables de fotografiar dues de les últimes èpoques més brillants de l’Espanyol.