Vendre, una necessitat també en èpoques europees

Borja Iglesias, Roca i Hermoso, tres dels jugadors a qui no els faltaran pretendents aquest estiu

Com és habitual, després d’una bona temporada, el crit unànime de l’afició convida a mantenir el bloc i reforçar-lo de cara a una temporada vinent en què l’Espanyol tornarà a Europa 12 temporades després. Però a l’entitat són conscients que els sentiments no donen per viure i que fins i tot en èpoques europees les vendes són necessàries. No és cap secret que Borja Iglesias, Marc Roca o Mario Hermoso, tres dels jugadors que més s’han revaloritzat i que més potencial econòmic i esportiu tenen de tota la plantilla, tindran nombroses nòvies en aquest mercat estiuenc. El cor, segurament, demana retenir-los perquè segueixin creixent com a blanc-i-blaus, però el cap recorda que per compaginar tres competicions cal reforçar el bloc. I que per fer-ho, calen diners. A més, cal tornar deute: per aquest estiu, per si fos poc, s’esperava facturar uns 9 milions d’euros (afegits al que es va ingressar per Aarón).

Aquesta setmana Roger Guasch va reconèixer obertament que el debat està ben obert als despatxos de l’entitat. “Pot ser que Borja o Hermoso es quedin o marxin. L’important és que se’n va Gerard Moreno i es fitxa bé, perquè es tenia preparat”. És a dir, que resulta igual o més important saber quin ha de ser el relleu que decidir a qui vendre. “És el moment de fer un pas endavant i de créixer en tots els aspectes com un club europeu, com una entitat al nivell del Vila-real o el Sevilla”, va plantejar a 'Marca' David López. Els dos equips que menciona són dos clars exemples de la roda en què està entrant l’Espanyol amb la venda de Moreno i Aarón i els fitxatges del Panda o Hermoso: vendre car i fitxar talents amb capacitat per revaloritzar-se.

Avui dia imaginar-se el Vila-real o el Sevilla fora d’Europa -com ha passat enguany amb els castellonencs- equival a pensar en fracàs. Però, per arribar a aquest punt d’exigència, les dues entitats han hagut de fer moltes passes, bona part de les quals poc populars. Al Sánchez Pizjuán hi ha els primers exemples: José Antonio Reyes, perla del planter andalús, va ser venut a l’Arsenal per 20 milions el 2004. Dos anys més tard van ser Sergio Ramos i Julio Baptista, venuts al Madrid per 27 i 20 milions respectivament. La història segueix amb casos com els d’Alves i Keita al Barça (35,5 i 14 milions), Negredo i Navas (25 i 20 milions va pagar el City) o Moreno i Rakitic (venuts tots dos per 18 milions), entre altres casos. A Castelló van seguir un model similar: Forlán i Riquelme van deixar 33 milions en total el 2008. Per Cáceres, el Barça va pagar-ne 16,5 el 2009. Cazorla va ser venut per 23, Rossi i Nilmar per 10, Gabriel Paulista per 15, Vietto per 20, Bailly per 38 i Bakambu per 40. I la llista segueix. Les 12 vendes més cares de la seva història les ha fet en els últims deu anys. Vendre car i fitxar -amb ull- barat. La política instaurada pel mateix Chen Yansheng -destinar com a molt el 50% del que s’ingressi per traspassos en nous fitxatges-, gira precisament en aquest sentit. Entrar en una roda imparable que permeti refer l’equip sense que el bloc es debiliti en excés. Una política sovint impopular però que s’entén a mesura que els engranatges esportius i econòmics funcionen. L’objectiu final, no cal oblidar-ho mai, és consolidar l’equip de manera regular en les primeres posicions. Així, en els últims 15 anys el Sevilla ha participat en cinc ocasions a la Champions i 10 a l’Europa League, mentre que el Vila-real suma tres participacions a la Champions i nou a l’Europa League. Aquest és el premi a diversos anys de bona gestió. Això sí, a diferència d’anys anteriors, ara ja no hi ha l'obligació de malvendre: Roca i Hermoso tenen una clàusula de 40 milions, i el Panda, de 28. Qui els vulgui, que prepari la cartera.

Més continguts de