Manel Vich, l’últim dels socis que treballaven al club per amor
Cap d’esports“No puc jubilar-me, no tinc contracte”, deia Manel Vich, l’ speaker del Barça acomiadat, naturalment, al Tanatori de les Corts, el costat d’on descansen els seus ídols: Kubala, César o Basora. Josep Maria Bartomeu, Josep Lluís Núñez o Joan Gaspart van ser alguns dels barcelonistes que van voler fer costat a la família, que deia adéu a un home que durant 60 anys va arribar al Camp Nou amb el carnet de soci per treballar, cantant les alineacions, sense cobrar. Per amor.
Manel Vich era una figura d’una altra època. Una figura que cada setmana en camps de futbol, pistes de bàsquet de Badalona, d’hoquei a Osona o d’handbol al Vallès, encara es pot veure, treballant per a clubs sense pensar en els diners. Incòmodes amb tantes lleis que parlen de sous, contractes i seguretat social. Ells només volen ajudar el seu club. Manel Vich era així. L’últim soci del Barça que treballava sense cobrar, i ho feia d’allò més content. Sense pensar en sous o vacances, com fan els treballadors d’un club ric i amb un bon conveni laboral, que s’ha fet gran gràcies a personatges com Manel Vich.
En el seu magnífic llibre Barça inèdit, 800 històries de la història, Manel Tomás i Frederic Porta recuperen els noms d’algunes d’aquestes persones que mereixerien ser més recordades que alguns presidents o futbolistes. Com Trinidad Turmo, la Trini, que sí que cobrava, però poc. La Trini va ser la primera dona contractada pel club per fer de telefonista a les oficines, tant a la seu del carrer Pau Claris com al costat del Camp Nou. Del 1960 al 1979, va passar trucades a presidents, tècnics i jugadors, i es va guanyar l’estima de tothom. Pocs, però, recorden aquesta dona, que anava vestida amb una bata modesta i feia més hores de les que tocava.
Personatges com l’Avi Torres, un aragonès que va ser el conserge dels camps del carrer Indústria i de les Corts del 1912 al 1954, on vivia i feia l’esmorzar dels jugadors: bistec amb patates fregides, truita i vi. L’Avi Torres va veure néixer els seus fills al camp de les Corts i quan el camp va ser enderrocat, va plorar i va acabar en un pis que li va pagar el club. Personatges com en Papi Anguera, un veí del Poble-sec que treballava enganxant cartells als murs fins que Ramon Llorens, exporter del club, li va obrir les portes del Barça perquè l’ajudés amb el material. Durant dècades, Francesc Anguera va ser el Papi de desenes de jugadors, tal com va ser batejat per Verges i Calvet. Anguera va encarregar-se del material dels jugadors cuidant cada detall amb tant d’amor com els fisioterapeutes del primer equip, Àngel Mur pare i Àngel Mur fill, o Txema Corbella.
Pocs, però, van viure el Barça des de dins com “l’home del milió d’amics”: Pere Cusola, que havia nascut precisament a la masia de can Planes, és a dir, a l’edifici de La Masia. Cusola va ser atleta del club i va acabar fent de porter de la zona de vestidors del Camp Nou del 1965 al 1986. A més, s’encarregava de cuidar la gespa i, d’amagat, tal com recorden Tomás i Porta al seu llibre, donava classes de català al Camp Nou a altres treballadors durant el franquisme. Si Cusola havia nascut a La Masia, les filles de Josep Cubells van néixer a les oficines del club, ja que del 1927 fins a la seva mort, el 1960, va ser-ne el conserge. Ell, juntament amb el secretari Rossend Calvet, va donar-ho tot per salvar el club durant el franquisme. Cubells de fet, era l’única persona a les oficines del club del carrer Consell de Cent quan una bomba franquista les va destruir el 1938. Calvet i Cubells van passar-se mesos sense cobrar. Jugant-se la pell per salvar el Barça de Manel Vich. Un Barça amb cor, que cedeix pas a una empresa guanyadora. Amb menys cor.
