Als Jocs Olímpics de Londres del 1948 va haver-hi els primers voluntaris olímpics de la història. 64 anys més tard, aquesta ciutat torna a ser envaïda per gent amb ganes de col·laborar en l'organització. Els game makers -així han estat batejats- tenen unes responsabilitats molt diverses: algunes són genèriques, com acompanyar esportistes o fer control d'entrades, i d'altres són específiques, com ara ajudar en els controls antidopatge. Dels prop de 70.000 voluntaris olímpics que hi ha als Jocs Olímpics de Londres, no tots són del país. De fet, n'hi ha d'una pila de països, també de Catalunya. Una de les voluntàries catalanes és Maria Carrera. Ella és un dels onze game makers que acompanyen la delegació espanyola a la Vila Olímpica, que tenen la missió d'atendre els esportistes espanyols en un munt d'aspectes (temes de paperam, dur-los amb cotxe...).
No és el primer cop que la Maria fa de voluntària. Va fer-ho exactament fa vint anys, a Barcelona 92, quan en tenia vint (ara en té quaranta, esclar). Va dur a terme tasques de seguretat al camp de beisbol de Viladecans, el municipi on vivia. El 1987, quan la ciutat de Barcelona ja havia estat designada seu olímpica, es va estrenar el nou camp de beisbol a Viladecans, que va ser l'escenari de les competicions olímpiques d'aquest esport ("Fins llavors jugaven en una esplanada de terra!", recorda la Maria). Aquests dies li vénen al cap un munt d'imatges de Barcelona 92. "Vaig tenir la sort de veure proves preliminars d'atletisme, els assajos de la cerimònia inaugural a l'Estadi Olímpic de Montjuïc... Vaig córrer darrere de la flama olímpica quan va passar per Viladecans. I recordo que el rei Joan Carles va visitar l'estadi de beisbol de Viladecans [aleshores la família reial comptava amb una àmplia simpatia per part de la població], i quan va marxar em va donar la mà. A mi no se'm va acudir cap altra cosa que dir-li: «Fins ara!»", explica la Maria.
El seu esperit de servei i de voluntariat li ve de molt jove. "Vaig fer classes extraescolars a un nen que patia distròfia muscular i que no anava a l'escola, i feines de suport en casals d'estiu d'esport i aventura que organitzava l'Ajuntament de Viladecans amb el propòsit d'integrar nens amb problemes socials. Em vaig apuntar a la Creu Roja per ser socorrista i vaig ser vigilant a la platja local. El 2003 vaig participar als Jocs Mundials de Policies i Bombers, que es van celebrar a Barcelona. Sí, sóc una voluntària vocacional", reconeix.
"Londres és tan gran que en alguns barris costa de percebre que s'estan celebrant els Jocs. És diferent del que passava a Barcelona, que tota ella era una festa. A més, a Barcelona 92 els ciutadans estaven -estàvem- entusiasmats des de molt abans. Aquí han anat escalfant motors les últimes setmanes, però ara molts britànics ja estan vibrant amb els Jocs Olímpics. Són uns apassionats de l'esport i dels seus atletes!", diu Maria Carrera.
Poques semblances
A la pregunta de quines semblances hi ha entre Barcelona 92 i Londres 2012, respon: "Ben poques. Potser tenen en comú que han aprofitat l'esdeveniment per transformar la ciutat -diu-, encara que a Barcelona la transformació va ser molt més general i aquí s'ha centrat principalment a l'est (East End). I, esclar, els problemes de circulació derivats de les obres".
Actualment Maria Carrera és professora de kick-boxing i directora de la seva pròpia escola d'arts marcials (Carrera's Studio - Martial Arts). "Vaig anar a viure a Londres l'any 2003 per aprendre anglès -no en sabia ni un borrall, confessa- i també per aprendre l'essència del mugendo , una mena de kick-boxing amb una gran intel·ligència de moviments i qualitat tècnica, el bressol del qual era un gimnàs de Kingscross, National College -explica-. M'agradaria que el kick-boxing fos olímpic; de fet, ho és la boxa, i en aquests Jocs Olímpics, per primer cop, la boxa femenina", diu. "Però perquè un esport sigui olímpic ha de deixar de ser-ho un altre..."
