Esports 06/08/2012

Wimbledon i l'olimpisme quotidià

Pere Antoni Pons
2 min
Aficionats a les graderies de la pista central de Wimbledon durant la jornada d'ahir.

LONDRESEls assistents a l'última jornada de tenis d'aquests Jocs ho tenen molt bé per arribar a l'All England Club. A la sortida de l'estació de tren de Wimbledon els esperen uns autobusos especials. A més, són molts els voluntaris disposats a resoldre'ls qualsevol dubte. Fins i tot n'hi ha que ajuden a fer el trànsit més fluid i segur: aturen els vianants, els indiquen quan poden creuar el carrer. Plou i fa un matí gris, però un dels voluntaris no para de repetir: "Que tinguin un bon dia. Pensin que el sol sortirà aviat!" (La previsió serà exacta. Al cap d'unes hores el sol lluirà en d'un cel claríssim.)

El tenis té fama de ser l'esport més civilitzat. Passejar per les pistes permet constatar que és una fama merescuda. El públic es mou amb ordre i paciència, ningú no crida. L'única estampa excèntrica es produeix quan un matrimoni suís -galtes pintades i bandera al coll- s'acosten a un bobby i li demanen de fer-se una foto al seu costat. Rient, el bobby fa el senyal de la victòria amb els dits i crida: "Murray!" Els suïssos l'imiten i criden: "Federer!"

Abans dels Jocs les previsions eren tan alarmistes -faltarà seguretat, el transport es col·lapsarà, la turistada serà massiva…- que ara, a Londres, tot desprèn una placidesa impròpia del tràfec d'uns Jocs Olímpics. És evident que la logística preparada per l'organització supera amb escreix les necessitats dels visitants. Resultat: la majoria de voluntaris, de treballadors olímpics i de soldats que pul·lulen per la zona fan pinta d'estar la mar de relaxats.

Davant la porta on els espectadors que han reservat entrada fan cua per recollir-la hi ha un grup de persones que esperen que algú no comparegui per ocupar el seu lloc. Un paper plastificat que penja d'una tanca avisa que està prohibit accedir al recinte amb banderes, capells i paraigües massa grossos, amb xiulets, amb massa beguda o amb menjar. L'últim objecte no permès de la llista són les "banderes de països que no participen als Jocs". Mira que bé. ¿Aquesta prohibició també va ser idea del baró de Coubertin?

La zona de Wimbledon té un aspecte de poble benestant i bonic, però al voltant de l'All England Club es nota que hi viu gent amb molta pela. Les cases semblen modestes (és un dir) mansions victorianes. Algunes tenen un rètol a l'entrada en què hi diu: " Parking for charity ". És a dir, tu pagues per aparcar-hi (unes 25 lliures) i saps que, a més de no haver-te de preocupar pel cotxe, els diners serviran per fer una bona obra. D'això se'n diu pragmatisme elegant. Un magnífic exemple, sí senyor, d'olimpisme quotidià.

stats